Avui vull parlar dels monstres que viuen entre nosaltres: el psicòpata, el pervers, i aquells que porten a terme actes de descarnada maldat. Però sobretot m’agradaria reflexionar sobre què hi ha al darrera d’aquests monstres, i que precisament el fet de dir-ne “monstres” pot ser un error.
Com és possible que algú pugui fer mal a una altra persona: violar, matar o abusar d’indefensos? la resposta fàcil i més o menys tranquil·litzadora és: està malalt, boig i allunyat de la realitat. És un monstre inhumà i per tant l’haurien de tancar, tractar, esterilitzar o inclús eliminar. Una conclusió que no és gaire diferent de la d’altres èpoques on la fe religiosa tenia més pes i el desviament moral adjudicat a possessions demoníaques o bruixeria, calia ser exorcitzat amb rituals o purificat a la foguera.
Estem fent equips i posant distància entre “jo” i els “altres”. On el “jo” s’identifica amb la normalitat, la salut i la humanitat; i a l’altre costat i tenim les anomalies, els malalts i monstres. L’eterna lluita entre el bé i el mal, on per descomptat nosaltres ens identifiquem amb la bondat.
Aquestes etiquetes ordenen i clarifiquen els nostres barems morals, ho fan tot més simple i ens deslliguen de la responsabilitat del delicte comès. Igual que en un partit de futbol, quan el meu equip guanya “hem guanyat” (nosaltres) però quan perd “han perdut”(ells). Desentendre’s de l’equip perdedor és un comportament molt infantil. Era de petits que el món es dividia entre bons i dolents, polis i cacos. La realitat del món adult és més complexa.
En tots els anys de treball com a psico-terapeuta, encara no he conegut ningú que gaudeixi fent el mal per simple sadisme. No dic que l’ésser humà sigui bo o dolent per naturalesa, simplement que hi ha explicacions més elaborades que porten a algú a fer mal, més enllà del simple gust de fer patir als altres.
Pensar que els monstres existeixen no deixa de ser una fantasia més fàcil d’assumir que la crua realitat en la qual, aquests que diem “monstres” són part de la nostra societat, en som responsables i que fins i tot podríem ser nosaltres mateixos com demostra Milgram en el seu “estudi del comportament de l’obediencia” o Zimbardo en “l’experiment de la presó d’Staford”on subjectes experimentals aleatoris acaben perpetrant actes de tortura i greus vexacions davant unes determinades circumstàncies.
La deshumanització dels assassins i violadors ens impedeix entendre les causes profundes que hi ha al darrere d’aquests actes, i per tant també ens allunya de poder-los prevenir i reparar. De manera que tot i ser molt efectiu (a nivell individual i a curt termini) i ràpid desentredesen, si no comprenem aquestes persones i les causes que els envolten, fets com aquests se seguiran produint.
Si seguim fantasejant amb monstres, els monstres continuaran existint.
