“Com menys som, més volem tenir”
Pablo D’Ors
Biografia del Silenci
Un Aprenentatge, d’aquests amb majúscules, és quan experimentem que no és el món el que ha de respondre als nostres desitjos, sinó que som nosaltres els que hem d’ajustar els nostres desitjos al món. Això és fer-se una persona adulta, que consisteix també a obrir-se al que som, de manera amable, amb consideració.
No obstant això ens passem bona part de la nostra vida perseguint tenir coses, o idees, o persones, o coneixements … i mai n’hi ha prou.
Perseguir el desig és una font inesgotable de patiment
Una amiga em comentava la seva reticència a comprometre en una relació perquè potser hi havia algú millor en algun lloc. I aquest desig tan humà, l’estava allunyant de l’amor que se li brindava, un amor imperfecte, com ho són en general els nostres humans sentiments. Potser hem cregut que el desig ens porta al plaer i que en això consisteix estar bé. Però he conegut a molta gent que la seva desgràcia ha estat la recerca constant del plaer. O si miro amb amabilitat meva història, mai he estat tan perduda com quan el desig em segrestava.
Diverses persones en consulta pateixen del seu desig de canviar-se per una altra persona, diferent en alguns o molts aspectes, o encara més freqüentment anhelem que la resta s’acobli als nostres desitjos, la nostra parella, amistats, col·legues de la feina, la nostra família, etcètera, fins i tot els nostres pacients. I així el nostre company hauria de ser més no sé què o menys no sé quant, o la nostra mare o pare que no és X o que hauria de ser Y. O, quant vam patir per les nostres expectatives, que són els nostres desitjos sobre com haurien de passar les coses . Però com en l’acudit: si vols fer riure a la Vida, explica-li els teus plans!
A la nostra existència hi ha dolor i necessitats, que són diferents al sofriment i al desig
El problema rau quan no sabem distingir una necessitat d’un desig, o quan afegim sofriment al dolor.
Observo com freqüentment el nostre món està basat en la Insatisfacció i en la No-acceptació, i encara que paradoxalment anem buscant el benestar, aquest mai és suficient.
En el camí de l’Atenció Conscient, la pràctica de l’Atenció Plena, la pràctica diària de Mindfulness, ens revela que ja n’hi ha prou, que ja n’hi ha prou, de vegades hi ha fins massa. Buidar-se de les nostres idees apreses sens dubte resulta més difícil que omplir-se de més idees. Hi ha una creença molt compartida que aprendre és incorporar més. En la pràctica de Mindfulness l’experiència murmura que és buidar-se, desaprendre. Com més et observis a tu, menys sabràs qui ets. Acceptar la ignorància potser sigui l’inici d’un retrobament amb tu. Acceptar i acollir qui ets, qui som, és alliberador i ens permet deixar-nos en pau un temps.
Així que experimento que per ara, ja n’hi ha prou i suficient.
