En les sessions amb pares i mares, solem reflexionar sobre si el model que han tingut de pare i mare, té a veure amb el que fan o deixen de fer amb els seus fills i filles: si! El nostre estil educatiu té a veure amb la construcció que tinguem de la nostra mare i el nostre pare interiors; més enllà de com siguin els nostres pares reals ens hem construït una idea i figura d’un pare i una mare que caminen amb nosaltres.
Quan els pares consulten per un fill o filla amb una problemàtica concreta, tenim un símptoma que parla d’un malestar que té a veure amb el mateix nen/a i amb el sistema familiar. Aleshores s’inicia un treball familiar per abordar la situació de forma profunda i coherent, treballant en sessions individuals amb els pares i el nen/a, i en sessions conjuntes per anar posant paraules, accions, sensacions, emocions a allò que la problemàtica té a dir-nos.
Per poder relacionar-nos d’una manera sana amb els altres (parella, fills, amistats, companys i caps de feina…), és bo revisar el nostre pare i mare interiors. Segons el psicoterapeuta Samuel Osherson: “Existeixen moltes situacions en la vida d’un adult que revifen sentiments infantils de dependència, inseguretat i impotència. No és fàcil reconciliar-nos amb la pròpia dependència i vulnerabilitat, perquè, sovint, els nostres pares ens varen ensenyar que aquests sentiments són inacceptables, que per tenir èxit i per obtenir aprovació paterna, l’únic que compta són els assoliments personals. La nostra vulnerabilitat i dependència passen a un segon pla, no madurem de forma saludable o bé ens concentrem en allò que podem fer bé: treballar. Però la competitivitat laboral pot desassossegar-nos i posar en entredit la nostra identitat. “Cada día me siento más y más como si fuera una afinada herramienta de mi jefe, es como un padre para mi”. És indubtable que la capacitat de ser autònom e independent i la sensació clara de la pròpia identitat són essencials per tenir una vida adulta saludable. La vulnerabilitat té a veure amb les primeres experiències infantils de separació i pèrdua. I d’adults ens cal afrontar repetidament assumptes relacionats amb el procés de separació i individuació respecte als nostres pares. Sanar el pare interior ferit requereix temps, exploració de la pròpia història personal, la recerca d’una nova sensació d’identitat i la comprensió de les complexes contracorrents que afectaven a la nostra família i varen influir sobre el nostre creixement. També implica l’acceptació dels sentiments de dependència i enuig generats en l’àmbit laboral i familiar, i els sentiments d’impotència. La dificultat de molts homes per dissociar-se de la seva mare sembla sovint una espècie de premi de consolació per l’absència d’una sensació d’aprovació paterna: “Me di cuenta de que, con todo lo que me irritaba el rostro impotente y triste de mi padre en el hogar de mi infancia, aquella faceta suya pervivía en mí”. Us convido a reconciliarvos amb aquella persona desvirtuada a la que mai acabarem de conèixer el suficient: el nostre pare.” Samuel Osherson (“El padre interior herido”).
Nenes i nens necessiten identificar-se amb el pare i la mare per protecció, per tenir un punt de referència i suport i per sentir-se estimats. S’identifiquen i imiten els pares i això mateix els permetrà la posterior separació i individuació.
Quan arribem a l’adolescència trenquem amb la idealització dels pares i ens plantegem qui som: els nostres referents passen a ser els amics, amigues, i altres personatges externs a la família com els components de grups de música. I amb l’adultesa podem ser més conscients dels nostres condicionaments familiars (“vaig estudiar medicina perquè el meu pare era metge, ara veig que no m’agrada”), i veure el que realment JO VULL. Desidentificarse dels pares des de l’amor i el respecte creant una família positiva en el nostre interior farà que el nostre entorn i exterior també canvi (Exemple: Quan iniciem una psicoteràpia, la nostra relació amb la mare comença a canviar).
A nivell simbòlic la MARE és la connexió amb el nostre interior, la creativitat, sentir que tinc un lloc per expressar la meva feminitat, la bellesa, la gràcia, la força vital. La relació amb la mare és cel∙lular (venim del seu úter) i afecta el nostre sistema immunològic. El PARE té a veure amb la connexió amb el món exterior (socialització) i l’acció. El pare i la mare es relacionen amb nosaltres també a través de les seves ferides amb els seus pares (és una cadena). En el nostre interior tenim una família simbòlica (pare i mare) i ens tractem a nosaltres mateixos en funció d’aquesta. El nostre nen o nena interior és la suma de totes les vivències (psíquiques, emocionals, físiques i espirituals) que vaig viure de petit/a. “Sólo cuando escucho la voz del niño que hay en mi interior puedo sentirme auténtica y creativa” Alice Miller.
A partir del meu nen interior, la meva nena interior i la mare i pare interiors, definiré el meu estil educatiu. Us convido a revisar on us trobeu en aquest moment. Ens adonarem de les coses que faig perquè he cregut què “així havia de ser”, perquè “toca”, perquè “és el que hi ha” o el que “he de fer”. Del que faig de diferent dels meus pares i del que repeteixo (vull repetir-ho?). I del que faig i he escollit lliurement i conscientment, per mi mateix o mateixa des de la meva essència.
