Els adults sentim clarament que tenim una identitat ben delimitada, que som algú individual diferenciats de la resta. Però no sempre ho hem sentit així, de fet, la nostra identitat s’ha anat construint des de petits mitjançant la mirada d’altres.
Hem crescut sota la mirada dels altres
Des de petits hem anant formant una identitat amb la que ens sentim definits. Ho hem pogut fer gràcies a que vam anar trobant mirades que interactuaven amb nosaltres, que ens transmetien reconeixement, algun tipus de reconeixement. A vegades eren mirades amables, a vegades no…
Mentre anàvem creixent trobàvem mirades netes, que ens feien sentir acollits, que ens transmetien que ens acceptaven tal i com érem. Però també hem anat creixent trobant mirades plenes de judici i desaprovació que ens feien sentir qüestionats, que ens feien anar sentint que havíem de jutjar-nos i censurar-nos a nosaltres mateixos.
És possible que en alguns casos fins i tot ens haguem trobat amb mirades de rebuig, mirades que ens ferien. És difícil que no ens afectés ja que és difícil no reaccionar davant una mirada. Tampoc ens devia ajudar no trobar cap mirada quan la necessitàvem.
La realitat és que més aviat hem crescut sota l’expectativa dels altres, i hem anant adaptant-nos a allò que s’esperava de nosaltres.
Amb el pas dels anys ens hem acostumat a censurar-nos de tal manera que no ens adonem que ho fem. Tant és així que acabem perdent de vista què és el que ens és propi a nosaltres i què és el que hem adoptat com a propi, perdent part de la nostra autenticitat.
La societat
Si mirem al nostre voltant trobem una societat que en gran part està plena de prejudicis i models a perseguir. D’una manera més indirecta la societat també ens retorna mirades de reprovació quan no ens ajustem al què s’espera de nosaltres.
És una societat poc acostumada a fer autocrítica i molt a criticar a qui no s’ajusti a ella. Buscant l’adaptació social anem construint maneres de funcionar que busquen l’acceptació dels altres i ens salvin de la reprovació i rebuig, encara que això suposi entrar en les nostres contradiccions. Contradiccions que, a poc a poc, també anem aprenent a no sentir.
Aparentment adaptats als models socials, se’ns van difonent les línies del que la societat vol de nosaltres i el que realment volem nosaltres. Així creixen els dubtes sobre el que realment som i ens anem allunyant de nosaltres mateixos.
Podem ser més o menys conscients d’aquest allunyament gradual, però sempre ens anirà bé mirar-nos més a nosaltres, a dirigir la nostra mirada cap a nosaltres, cap a dins. Podem desfer contradiccions i recuperar la nostra mig oblidada autenticitat.
També podem reconsiderar les mirades que ens jutgen, que desaproven allò que no s’ajusta als models preestablerts. Podem deixar de veure-ho i viure-ho com un perill veritable.
A vegades costa trobar una mirada neta, que no jutgi. A vegades ens oblidem que nosaltres podem ser aquesta mirada neta que no jutja.
Sergi Palma
Psicòleg Col. Núm. 10621
