Som al centre de Barcelona

hola@quantumpsicologia.com

93.414.38.95

VULL TORNAR A SER “JO”

A vegades sentim que ens hem perdut en el camí, que alguna cosa de nosaltres no acaba d’encaixar com voldríem o que directament no ens agrada la persona en la que ens hem convertit. Si alguna vegada has pensat o dit en veu alta aquesta frase “vull tornar a ser jo” et recomano seguir llegint.

Potser mai has estat “tu”

Alguna vegada t’has sentit de la manera que busques? O dit d’una altra forma: Ja has estat “tu mateix/a” en algun punt? Si la resposta és negativa, podríem tenir un problema, ja que potser estem posant-nos com a objectiu un estat ideal i irreal. Una idea platònica molt bonica, però inassumible que ens generarà frustració perquè podria ser impossible d’atrapar.

Una cosa és com sóc, i l’altre: com m’agradaria ser

Per tant abans d’obsessionar-nos amb el “jo” que volem arribar a ser, caldrà que mirem cap endins. Cap al “jo” que sóc ara i el que he estat al llarg de la meva vida.

Només partint de l’autoconeixement podrem posar-nos metes apropiades i començar a treballar.

Cal tenir una idea clara de com sóc ara: el que m’agrada de mi, i el que no; però també cal ser concret en el projecte que busquem. Si aquest “tornar a ser jo” és molt abstracte i difús, serà impossible saber si ens hi estem apropant o allunyant.

El temps passat sempre envejat:

La memòria juga males passades, i com diu el refrany, solem recordar aquelles coses bones del passat sobre les dolentes – idealitzem el passat.

A vegades l’objectiu de “tornar a ser jo” és un crit d’alerta d’una part reprimida de nosaltres mateixos. Si anhelem la nostra infància, potser és el nen/a interior demanant atenció, i si en canvi volem recuperar aquella època d’ordre i disciplina podria ser el nostre “pare intern” qui reclama el seu espai.

Cal ser conscients que les coses mai tornaran a ser exactament com havien estat, ja que per bé o per mal, el temps passa i hem d’anar integrant noves vivències que tindran un efecte en la manera com ens relacionem amb el món i amb un mateix.

M’afecta com em veuen els altres?

Hi ha qui busca canviar per agradar als demés, i aquesta imatge del que un vol arribar a ser es basa en premisses que ens imposa l’entorn. En aquests casos no s’està perseguint realment un canvi, sinó una necessitat d’aprovació.

Hem de ser molt conscients que és impossible agradar a tothom i que si això és el que ens fa falta per estar bé, mai ens agradarem a nosaltres mateixos. Per no dir que intentar agradar constantment als altres ha de ser colossalment esgotador!

La perfecció no existeix

Sempre es pot seguir progressant, tant en aquells aspectes de nosaltres que no ens fan el pes, com aquells en els que estem còmodes però creiem millorables. La idea és aquesta, anar millorant pas a pas i cada vegada estar més satisfets amb el que ens anem convertint. Si esperem arribar a un “jo” perfecte on ja no hem de preocupar-nos per seguir avançant, mai arribarem al nostre destí. Igualment, si les nostres expectatives de canvi són molt altes i ens exigim més del que estem disposats a fer, el més segur és que perdrem la motivació i abandonarem aquest projecte de retrobar-nos a nosaltres mateixos.

Fa por canviar, però a vegades acceptar-se encara en fa més

Sortir de la zona de confort és difícil per més pèssima que sigui la situació que ens envolta. Podem arribar-nos a odiar a nosaltres mateixos, i al mateix temps no fer res per canviar-ho perquè ens fa por el desconegut o perquè l’esforç necessari és massa gran.

Però és que a vegades estem tant pendents d’empoderar-nos, vèncer les pors i motivar-nos pel canvi, que oblidem que hi ha una altre alternativa: acceptar-nos tal com sóm. Acceptar que aquest “jo” que busco és un ideal, o que forma part del passat. Que potser les coses no canviaran radicalment, i que hauré d’aprendre a viure amb les coses que m’agraden i també aquelles que no ho fan tant del “jo” que sóc avui en dia.

Al final, tant canviar com acceptar-se són dues bones opcions que parteixen de l’autoconeixement i la consciència de que em passa alguna cosa quan dic la frase que titula aquest article.

Escrit per: Esteve Planadecursach
Psicòleg col. núm. 21.691