Maria s’aixeca a mitjanit i li falta l’aire. S’espanta molt i pensa que es tornarà boja, que haver fumat tants “porros” durant el darrer any l’ha embogit. Que se li ha escapat de les mans. Per primer cop sent ansietat, li costa respirar i no pot deixar de pensar coses en negatiu. Amb els dies va veient que també es sent deprimida. No té força per continuar amb la seva vida independent en un pis de la gran ciutat. No pot seguir les seves activitats, estudis i ni molt menys treballar. Li cal refugiar-se un temps a casa dels pares, com si tornes a tenir 10 anys.
A Maria li costa demanar ajuda i finalment, quan veu que no hi ha manera, que sola no se’n surt, decideix per primer cop anar a parlar amb una psicòloga. També li caldrà visitar una psiquiatre i prendre medicació durant un any: antidepressius i ansiolítics.
Amb 24 anys sent que la seva vida s’ha enfonsat. No és capaç de dir-ho a les seves amigues, només a un parell que sap que fa un temps es van perdre també. Té molta por. Creu que es morirà. Els matins són el pitjor moment del dia. Despertar-se, sentir de nou l’opressió al pit i veure’s atrapada en el seu aïllament, lluny de la vida que estava construint.
Un dia que està una mica millor i s’anima a trucar i veure un bon amic, aquest li diu: potser necessites que algú et bressoli. No ho oblidarà, i és que sembla que només sentir la paraula bressolar, la calma. I sent que si, que necessita ser bressolada. L’amic l’abraça i és l’inici de la seva recuperació. Un amic que no la jutja, que la pot veure i seguir valorant, amb la seva fragilitat inclosa.
El procés és dur, ple de plors, angoixes i soledat. I un cop aconsegueix entendre què li passa i pot tornar a respirar i connectar-se amb els seus desitjos, les altres persones i el món, sap que ja no és la mateixa persona i que la crisi li ha donat bons aprenentatges per la vida. S’ha conegut millor i ha pogut reconèixer la seva fragilitat i perquè no, les seves fortaleses. Ara és més forta que abans.
Ha sabut que darrere de la seva ansietat, que l’ofegava, hi havia molta ràbia acumulada, que ha pogut alliberar en les sessions de psicoteràpia, parlant amb la seva psicòloga i psiquiatra. Fins i tot ha pogut gaudir de moments de descobriments gairebé màgics de la vida. Com per exemple, saber que el naixement d’una neboda pot ser un terratrèmol emocional en la vida familiar i en la seva pròpia vida.
La depressió la podem veure com una fractura en l’amor. Hi ha un trencament, una esquerda. Té a veure amb el contacte-retirada, procés continu que tenim amb les altres persones. Quan ens sentim deprimits, sentim que ens estem morint i ens cal “enganxar-nos” a algú. I quan m’haig de retirar, sento altre cop que em moro. En aquest sentit, és important que puguem parlar de les nostres separacions en el procés terapèutic. Puc sentir que no sóc ningú (i no faig contacte-retirada amb les altres persones, m’aillo) i sentir-me molt sol/a.
Amb una depressió sempre és important demanar ajuda i fer un procés de teràpia i a vegades també ens cal medicar-nos perquè els nostres neurotransmissors ja no funcionen i no serveix pensar que ja ens autoregularem. Ens caldrà medicació per autoregular-nos de nou.
La depressió té a veure amb aguantar el dolor i aguantar estar no sostinguts per l’amor. Té a veure amb no sentir-nos bé amb nosaltres mateixos/es, amb una lluita entre el que vull fer i el que haig de fer (desig/deure). També es pot donar quan vivim situacions molt estressants o alguna pèrdua important.
Podem sentir un gran buit existencial, i ens podem preguntar: què necessito? La teràpia també ens ajudarà a manegar-nos amb les nostres pors i que aquestes no ens paralitzin.
