T’has preguntat quin lloc ocupes al món? Quin és el teu lloc al món? Quin és un bon lloc per tu? Sents que estàs ben situat, situada en la vida? Et trobes a gust en el lloc que ocupes en el teu dia a dia? On et trobes més a gust: a casa, passejant amb un amic, sopant amb te germana, al gimnàs, a la feina, fent una activitat del teu gust en solitari…? On et trobes més a disgust?
Ocupar-nos de trobar un bon lloc a la vida, té a veure amb la salut anímica, mental i física. Potser sols complaure els altres per sentir-te acceptada, acceptat. Potser busques el protagonisme allà on vas i això et desgasta, a voltes. Potser prefereixes cridar l’atenció amb el teu silenci i no posicionament, que acaba sent una forma de parlar també. O sols preferir la soledat per evitar l’esforç que suposa la socialització? O bé t’angoixa la soledat? O trobes un bon equilibri entre la soledat i la vida social?
El teu posicionament al món té a veure amb aspectes inconscients i gràcies a la consciència pots fer per trobar un bon lloc per tu, en la teva existència, tan valuosa.
Quan iniciem una psicoteràpia ens farem preguntes sobre com estem posicionats/des a la vida. Hi ha un treball que facilita que ens puguem adonar de quin lloc ocupem en el moment actual, de com estem situats en relació amb nosaltres mateixos/es i a les persones significatives afectivament. L’anomeno: Fotografia del meu món afectiu. Es tracta d’un treball amb ninos/es (els clics de Playmobil per exemple) o amb figures que em representen a mi i al meu sistema vital. Caldrà escollir un/a nino/a que em representi a mi i un/a nino/a per a cada persona important. Agafarem una taula que representarà el nostre món vital i anirem col·locant cada nino/a en aquest espai. Quedarà configurada una foto de com estem posicionats en el moment actual. I ens respondrem a les següents preguntes:
- Com es sent el nino, la nina que em representa a mi?
- Si pogués parlar, què diria?
- Qui tinc a prop?
- A qui miro, qui em mira?
- Tinc espai vital, o estic massa amalgamats amb algú o algunes persones del nostre entorn?
- Tinc ganes de mourem en alguna altra direcció, col·locar-me a un altre lloc?
Aquest treball serveix per donar-nos compte de quin lloc ocupem i ens possibilita buscar un bon lloc, metafòrica i simbòlicament i també en l’àmbit real. Podrem agafar el/la nino/a que ens representa i canviar-lo de lloc. I tornar-nos a fer la mateixa pregunta: com es sent el nino que em representa en aquest nou lloc que li dono? Quan trobem un lloc per a nosaltres mateixes/os on respirem profundament, amb calma, on pensem i sentim que és aquest el nostre lloc, el que ens permet ser autèntics/ques, coherents, curosos/es amb nosaltres, la imatge queda gravada i ens ajudarà a iniciar un nou camí en aquesta direcció. Perquè quan podem fer una presa de consciència clara, gràcies al treball psicoterapèutic més exercicis pràctics com aquest, ja no ho oblidarem i ens serà més fàcil el canvi iniciant petites accions que ens portaran a un lloc millor.
A vegades apareix una càrrega, un sentiment de pena que la fotografia ens ha desvelat: podrem triar un altre nino/a o figura perquè representi aquesta càrrega plena de pena i la li donarem un lloc dins el sistema que em fet: això ens permetrà per una banda posar a fora la càrrega, ens alleugerà i per altra banda ens donarà pistes d’on prové i tindrem l’opció de retornar-la al seu lloc i treballant la culpa que ens comporta veure a la persona a qui li correspon, afligida. I sabent que no ens ajudem ni ajudem als altres per molt que intentem carregar amb els seus dolors o les seves tristeses, al revès.
La dinàmica s’enquadra dins l’àmbit de les Constel·lacions Familiars i aquestes són algunes de les regles bàsiques que ens parlen de l’ordre correcte en relació al sistema del qual formem part: família, amistats, món acadèmic, laboral, lúdic, etc. Ho explica clarament María Colodrón en el seu llibre “Muñecos, metáforas y soluciones. Constelaciones Familiares en sesión individual y otros usos terapéuticos” (Desclée De Brouwer. 2009) :
- Primer Ordre, de pertinència: tots i totes les persones d’un sistema tenen dret a pertànyer. El sistema també inclou les persones que han marxat del sistema: per separació, per exclusió o bé per mort. Quan realitzem la fotografia del nostre món afectiu podrem fer-nos conscients de si he exclòs algu del nostre entorn i això ens està omplint de ràbia (per exemple, m’oblido de col·locar un germà), o de si la pèrdua del nostre avi ens té enganxats a la família d’origen perquè no hem elaborat el dol (i ens col·loquem davant d’ell, donant l’esquena a la nostra vida, per exemple). Són preses de consciència que es poden donar en aquest treball.
- Segon Ordre, de jerarquia: les persones que han arribat primer (família d’origen) al sistema tenen prioritat i reconeixement jeràrquic, i les persones que arriben noves tenen prioritat en quant a l’atenció i el cuidado (infants als qui cal oferir un lloc segur). Si no es respecte aquest ordre es produeix un desequilibri: si per exemple, sóc adult i em faig càrrec del destí de la meva mare, la jutjo o intento expiar les seves culpes: “jo ho faig per tu”.
- Tercer Ordre, la compensació entre “donar i rebre”: els grans, els que han arribat primer donen. Els més petits, els que han arribat després, reben. Quan això està desordenat provoca malestar en la persona i en el seu sistema. Si sent fill/a intento donar al meu pare, a la meva mare, en un intent d’gualar el deute que sento que tinc envers ells, cuidar-los, decidir per ells… em perdré en el camí. La compensació només es pot donar “transgeneracionalment”: “dono als meus fills/es el que el meu pare i la meva mare m’han donat” i/o bé, si no tinc fills/es: “disfruto de la vida en nom dels meus pares i del meu propi”. Aquesta és la via per mantenir un bon lloc i ordre en el propi sistema:
- L’agraïment: “agafo el que em dónes amb amor i faig amb ell el millor que pugui”.
- Humilitat: “tu ets el gran i jo el petit”, “et retorno el que és teu” – en els casos que agafem responsabilitats que no ens pertoquen, que són de la mare, o del pare”, i “jo no sé millor que tu” donant un bon lloc als nostres pares i mares.
La Tere fa temps que busca parella estable, es vol comprometre i no ho aconsegueix. Fa dos anys que se li repeteix la mateixa situació: s’enamora de dones que també s’enamoren d’ella tot i que totes tenen en comú que no volen compromís. Bé perquè tenen parella estable o bé perquè només busquen relacions esporàdiques. Ha decidit fer teràpia i avui la psicòloga li proposa fer el treball de la “Fotografia del meu món afectiu”. Aquesta és la foto que la Tere fa:
El que observem és el següent: la Tere es posa al costat del seu pare. Té una aliança amb el pare, donat que el pare i la mare tenen mala relació fa temps i estan separats. La mare la col·loca més lluny i al darrere perquè fa temps que no hi té gaire relació, se solen enfadar quan es troben i prefereix distanciar-se. La parella que busca, la possible parella la col·loca al davant, perquè no té lloc al costat, està ocupat pel pare. La Tere comença a riure quan se n’adona que no té espai per una parella i fa el següent moviment:
I aquest és l’ordre correcte: la Tere com a filla està situada al davant del pare i la mare, que la recolzen. D’aquesta forma la Tere té l’espai lliure al costat i per davant, l’espai de la vida perquè faci realitat els seus desitjos, com trobar una parella. La Tere ha pogut retirar-se d’un lloc que no li corresponia (al costat del pare) i col·locar-se al seu lloc. Alhora els retorna al seu pare i a la seva mare, el seu lloc corresponent. La Tere s’emociona, plora de tristesa i alegria. Tristesa perquè s’ha adonat del dolor que li ha provocat carregar amb la separació dels seus pares. I alegria de sentir que els seus pares han decidit viure separats i així està millor i ella col·locada al davant de tots dos, i no al costat del pare (com si fos la seva parella, això li torna a fer molt riure), es sent més lliure i lleugera, disponible per trobar una parella.
Us desitjo que trobeu un bon lloc al món!! Existeix per a cadascú i cadascuna de nosaltres.
