Amb la pandèmia ens ha calgut quedar-nos a casa. La casa s’ha fet més present. La casa ens permet un límit. És un refugi, el lloc on podem sentir-nos aixoplugats, desenvolupar la nostra intimitat. On riure i plorar sense ser vistos. On compartir amb qui vulguem la nostra vida. Poder obrir o tancar la porta a monstres i enemics, ídols i amics, als afectes.
Quan som pares, mares, amb l’arribada dels fills/es tenim una revolució. L’estructura es mourà i ens readaptarem a la nova situació. Per als nens i nenes és tan important construir una casa, fer cabanes on sentir-se “salvats”. I és que la casa salva (amb relació a la línia de bontracte-maltracte que a dins s’hi cuini). La casa protegeix de les pors i les angoixes més primitives. Ens permet sentir-nos en un lloc segur. La cara als petits, se’ls il·lumina d’alegria quan jugant al “pilla pilla” troben un lloc segur on exclamen amb tota la seva força: “CASA!”, “SALVAT”. La Casa salva de la immensitat. “La poderosa immensitat amb tarannà d’abisme, cedeix – almenys provisionalment- enfront de la protecció que la casa ofereix al mortal”. Josep Maria Esquirol. “La resistencia íntima. Ensayo de una filosofía de la proximidad”. Ed. Acantilado, 2015.
Els fills van creixent i es fan adolescents: arriba una segona revolució a la casa. L’adolescent necessita pujar sol, sola, una muntanya, sense l’antiga guia que fins ara li donaven les figures de referència. Buscarà nous referents en el seu grup d’iguals/es, en models externs.
Com a mares, pares i figures de referència podrem sentir inquietud, por que vagi sol/a, que caigui, es perdi en la muntanya… i activarem un nou sistema de relació davant els canvis dels fills/es (en funció de la nostra història i forma de gestionar la vida). Tenir informació d’alguns aspectes claus ens pot ajudar a situar-nos de la millor manera, dins de les nostres limitacions, enfront de la revolució interna i externa que suposa l’arribada d’un fill/a a l’adolescència.
Cada familia crea un model d’educació, una estructura. La flexibilitat i els límits posats de forma amorosa són ingredients imprescindibles d’una bona estructura familiar.
Amb el naixement d’un fill i amb l’arribada de l’adolescència l’estructura familiar tambaleja i és un bon moment per revisar el nostre món intern i com ens relacionem amb el món exterior. Perquè la nostra forma de tractar a la parella i als fills, i filles, vindrà dibuixat per la nostra història personal. Ens trobarem amb tendències, creences, i actituds que ens qüestiona la realitat de la nova família que estem creant.
Avui parlaré del model sobreprotector, dels motius que ens porten a protegir en excés i del què implica pels fills/es:
- Quan funcionem sobreprotegint als fills o filles, es dóna una imatge desvelada dels diferents membres de la família de forma continuada i mútua. És a dir que fills, filles, pare, mare es confonen en una mateixa imatge. No hi ha una bona diferenciació i individuació personal. Com a pare, o mare, sobreprotegeixo donat que així pretenc evitar el possible patiment, equivocació, dolor del fill/a. Segurament veiem perdut, perduda la nostra filla adolescent, o bé confusa, trista i és necessari que atravessi aquest moment, i que ho faci per ella mateixa, no que li col·loquem la solució. M’avanço en solucionar-li els problemes, li intento posar el camí fàcil, en una espècie d’“assistència ràpida”: intervenir immediatament en la mínima dificultat que li aparegui al fill/a. El que el fill/a entèn és que ell/a no és capaç i això no va a favor de la seva autogestió i autoconfiança. Si el fill intenta fugir d’aquest control, explicant cada cop menys coses, amb secrets, potser activem, inconscientment, missatges de disgust, males cares, silencis. Això pot produir sentiments de culpa en el fill/a, que després es podrà traduir en ràbia.
- Segons Margarita de la Torre, psicòloga especialista en infància i adolescència, quan activo la sobreprotecció és perquè tinc la creença de què el món exterior és un lloc insegur i la vida està plegada de possibles situacions negatives i fins i tot catastròfiques. Dins d’aquesta família amalgamada que pretenc crear, perquè em fa sentir una seguretat que no sóc conscient que és “falsa seguretat”, puc entendre que les vivències fora del nucli familiar són de risc i fins i tot una traïció o amenaça al benestar familiar. Si estic funcionant de forma sobreprotectora, el missatge que transmeto és que la cura dels membres de la família és responsabilitat meva i així el fill o filla no pot aprendre a cuidar-se per ell/ella mateix/a i serà ignorant de la seva realitat i negligent de la seva autocura. Es sent enganxat a l’amalgama sense marge de moviment, experimentació i creixement.
- La sobreprotecció pot esdevenir una forma d’abandó envers els fills i les filles, en el sentit que: t’intento protegir per a que no et passi res dolent, no tinguis conflictes i aleshores no et permeto que aprenguis a gestionar els conflictes, em col·loco com “colega”, no et dic res per a que no t’enfadis, per no barallar-me. Si no et poso límits: quins recursos et dóno per gestionar la baralla?! Els adolescents necessiten límits i barallar-se amb els pares i mares per aprendre a diferenciar-se i ser ells mateixos/es. Trobem històries de nois i noies que es barallen a les aules perque a casa no ho fan i viceversa, els que poden barallar-se a casa solen tenir millor comportament i rendiment a les aules. Com a adults podem revisar la nostra relació amb els límits i els conflictes, no ens culpabilitzem si estem sobreprotegint, mirem d’entendre els motius i mirem de fer diferent.
- Un altre aspecte a revisar-nos és si estem funcionant des de la rigidesa o bé podem ser flexibles. Sempre i més en el moment que tenim fills/es adolescents ens caldrà posar en joc la flexibilitat, sino estem destinats al xoc. Què implica establir un codi rígid? Volem tenir el control de la situació (impossible ho mirem com ho mirem) creient que això ens dóna seguretat. Amb aquest intent de control estem limitant la llibertat i autonomia de l’altre i estem dificultant la possibilitat d’adaptació al canvi (sempre farem el mateix i no donem l’oportunitat d’aprendre altres formes de fer). La rigidesa és nociva per nosaltres mateixos/es i per l’entorn, ens col·loca en un lloc poc nutritiu. Serà important que puguem posar en marcha una relació on la flexibilitat permet deixar prou espai per a que l’adolescent pugui fer i desfer per ell sol/a, se senti segur i confii en ell mateix/a.
- Tanmateix ens podem preguntar com gestionem els conflictes? A vegades vivim els conflictes com una amenaça al benestar familiar i tractem d’evitar-los. Minimitzem o neguem els conflictes: “no cal preocupar-se’n, segur que es solucionarà, sempre ho has fet”. Aquesta estratègia llença el següent missatge: “tu ets capaç, com sempre”. I contradictòriament l’adolescent experimenta la por a fallar, a fracasar. Perquè no estem ensenyant a gestionar i solucionar els conflictes, inevitables en la vida… per molt mal que ens facin.
Quan fills i filles arriben a l’adolescència necessiten fer el camí sols, més que mai. L’adolescència és una revàlida de la primera infància (3-5 anys). Pares i mares, figures cuidadores, tenim una bona oportunitat per oferir un model de confiança i prou flexible perquè sigui el fill/a qui faci el seu camí, i amb les seves experiències aprengui, decideixi per si mateix/a. No podem anar per davant d’ell, ni al costat en aquest moment, ens caldrà estar una mica per darrere, això li permetrà entendre que ha de ser ell, ella qui trobi la manera, el camí, les respostes, la vida que vol viure i com viure-la.
Una de les claus en aquesta etapa, com a pares i mares, és que puguem contenir la nostra por, inquietud, angoixa a que el fill o la filla pateixi, s’equivoqui, agafi un mal camí. Ens cal contenir les notres inquietuds i fins i tot pors envers el seu creixement, deixar que puji sol/a la muntanya, que voli. Doncs si ens deixem portar per la por li transmetrem que “sol, sola, no pot”.
Els fills/es ens remouran temes inconclusos, que no tenim ben tancats, temes delicats, ens faran veure aspectes de nosaltres mateixes/os que desconeixem, ens faran plantejar els propis límits, fortaleses i debilitats. Buscarem la manera d’ordenar el desordre que esdevé a casa i potser també a dins nostre amb l’arribada d’una persona adolescent, que està en transició.
Almudena Muñoz
Psicòloga
