Quan sentim la paraula “maltracte”, molt fàcilment ens arriba al cap alguna imatge, comportament, sensació o patiment. Sabem què vol dir, encara que de vegades ens costi identificar-lo o bé defensar-nos-en. És un terme molt popularitzat, i tot just estem començant a ser-ne conscients. Però ja el tenim al diccionari.
Ara bé, si et dic “exercim el Bontracte”, cóm et quedes? Sabries definir en què consisteix?
No t’extranyis si no és així. És un concepte que no tenim present, ni tan sols surt al diccionari. A mi em va arribar per la psicòloga, psicoterapeuta i sexòloga Fina Sanz. Com bé ella diu, allò que no anomenem no existeix.
El bontracte és literalment, l’oposat al maltracte. Parteix del concepte de l’amor. Però no tan sols amor en parella -normalment el primer que entenem-, sinò com a expressió de tots els afectes. En canvi, el maltracte generalment parteix o bé de l’absència de l’amor o bé -també- del propòsit de tenir o exercir poder sobre l’altre.
Sanz defineix el Bontracte com “una expressió del respecte i amor que mereixem i que podem manifestar cap al nostre entorn, com un desig de viure en pau, armonia, equilibri, de desenvolupar-nos en salut, benestar i goig. (…) Posar la nostra energia i intenció en el benestar, en la felicitat pròpia i del món que ens envolta.”
No és un concepte ingenu, té en compte que a la vida hi ha moments difícils, tristos, durs i gent que ens ho posa difícil. El bontracte és un altre enfoc per encarar-ho i gestionar-ho, també per posar límits personals i superar els mals moments.
Tant el maltracte com el bon tracte es donen en 3 àmbits: el personal (individual i interna), el relacional (amb les persones que ens envolten) i el social (en la nostra societat, cultura i amb les institucions i organitzacions que ens influeixen). En aquest article et posaré alguns punts de en que consisteix el bon tracte relacional per tal que es tingui present en relacions en parella, però també entre familiars, amics, coneguts, amants… Fem tribu?
En un Bontracte Relacional:
1.- Les persones que hi participen han de voler “bentractar-se”, activament i si pot ser, amb ganes.
2.- És ideal si les persones es donen un bon tracte a elles mateixes. Ho facilita enormement.
3.- Cal respecte mutu. Imprescindible. Aquest es dona escoltant a l’altra persona i les seves necessitats, aprendre a recolzar-la o acompanyar-la segons convingui en les seves dificultats. I sobretot, intentar no canviar o desenvolupar l’altre. Cadascú tenim un camí propi.
4.- Son relacions de cura mútua. De donar i de rebre. Això implica tenir present el gaudi de rebre cura però també de donar-la (Que també està força bé!). Cal de confiança, Cal d’estar disponible per tenir aquesta bona relació. Això inclou tenir espais propis com respectar els de l’altra.
Per tant tenim que la base de les relacions de bon tracte és el respecte, la disponibilitat i les ganes d’experimentar el plaer tant de donar com de rebre afecte. Tot això es dona en un marc d’acords compartits. No es poden donar aquests acords sense confiança ni respecte.
Trobo molt interessant aquest concepte perquè si no coneixem, vivim i experimentem el bon tracte no podrem substituïr el maltracte per cap pràctica nutritiva i que fomenti el benestar. A la natura no li agrada el buit. Cal que tinguem present per quina alternativa volem canviar el maltracte, també el que ens exercim a nosaltres mateixos.
Marina Vivó
Psicòloga Col·legiada nº 17.478
BIBLIOGRAFIA: Sanz, F. “El Buentrato como proyecto de vida.” Ed. Kairós (2016).
Imatge de rawpixel a Pixabay
