L’Esther és una dona de trenta i pocs anys que es troba organitzant una festa d’aniversari per a la seva parella. Li fa molta il·lusió, està plena d’idees i somriu quan s’imagina la cara que posarà l’Albert. Un dia, l’Esther està comentant amb la seva mare les idees sobre el regal que ha pensat: les persones que vulguin oferiran la quantitat de diners que vulguin i amb el que es reculli entre tothom li regalaran un viatge. Quina ximpleria! –li diu la mare. Així no sabrà que ha posat cadascú, a la gent li agrada personalitzar el seu regal. Confosa amb aquest comentari, l’Esther canvia d’estratègia i decideix que cadascú aporti el present que estimi convenient.
Així li diu al seu sogre que vagin pensant en el regal que volen fer a l’Albert per a la seva festa sorpresa. Nosaltres li farem un bon regal, però amb aquesta idea s’omplirà d’objectes innecessaris i sobretot que no li agradaran, diu el pare de l’Albert. Ja veuràs com cauran un munt de coses tipus porta fotos, gots per al whisky i coses per l’estil. La gent no pensa a qui farà el regal, sinó què és còmode de comprar!
Potser té raó el seu pare, pensa l’Esther. Quan ens vam anar a viure junts vam arreplegar tres jocs de Café. El millor serà que faci una llista de coses que sé que a l’Albert li agraden i que els convidats triïn una, com en una llista de noces, això és molt pràctic, va reflexionar l’Esther.
I l’Esther va confeccionar la llista i li va oferir al millor amic de l’Albert, en Pere. Quina cara més dura que tens, Esther! -li diu el Pere. Així tothom sabrà el que cada persona ha gastat i la situació donarà pas a un munt de comentaris malintencionats. Ostres, no havia caigut –es va disculpar l’Esther.
Hores d’ara, la nostra protagonista està desanimada, dubte de sí mateixa i està a punt de llençar la tovallola. Quants mals de cap per organitzar un festa, es diu. És en aquest moment que es troba amb la seva amiga Lídia, amb la que comparteix el seu neguit. Crec que ho deixaré córrer en aquesta ocasió, diu l’Esther amb veu baixeta i el cap cot. Saps –parla la seva amiga- de vegades volem complaure a tothom, amb la pretensió de deixar contents a tots, i que la seva opinió sigui favorable als nostres actes. És la millor manera de no fer res, i quedar-te bloquejada, com ara t’està passant. I com em surto d’aquest embolic? –va demanar-li l’Esther.
Hi ha un conte zen que parla d’això –li respon la Lidia. Es titula “Tanca les orelles” i la lliçó que ensenya aquest relat és que et guiïs pel teu criteri, que confiïs en la teva veu interior, en la teva ment sàvia, diferent a la ment racional i a la ment emocional.
En ocasions a les persones els passa com a la protagonista d’aquesta història, que actuen mogudes per mandats o guions dels que els resulta difícil ensortir-se. El mandat del conte és el de Complaure, però podem identificar d’altres com ara Sigues perfecte, Esforça’t, Dóna’t pressa o Siguis una persona forta. Aquests guions funcionen com a creences irracionals, en les que la persona “deu”, de forma obligatòria, ha de respondre a idees rígides i absolutes, que s’han de complir sempre, amb tothom i en qualsevol situació. A més pressuposen l’eliminació o negació de parts de la pròpia persona, com les seves equivocacions, la seva necessitat de descans, la seva tranquil·litat o la seva vulnerabilitat. Aquesta manca d’acceptació i l’evitació i integració de tot el seu jo, porta com a conseqüència un nivell de patiment afegit, en les moltes situacions que el mandat no es pot assolir.
Els mandats d’exigència limiten i impedeixen actuar de forma autèntica, lliure i adient a la situació que es presenta.
Aquests mandats actuen com estressors interns, incrementant la sensació d’urgència. Aquests guions apresos en la primera infància, i mantinguts en l’edat adulta deixen de banda la funció de presa de decisions i de pensament de la persona, que actua de forma automàtica, sota una creença d’un temps passat i que anul·la a la pròpia persona. El primer pas per canviar aquesta situació és poder identificar-ho i observar com es posa en acció front a determinades situacions. El segon pas és escoltar la nostra pròpia veu i plantejar la nostra conducta d’acord amb ella.
Pots identificar quin és el teu mandat d’exigència?
