14.50 h
Avui dilluns el Joan i el Marc han quedat per dinar després d’un mes sense haver-se vist. Són bons amics des que anaven a l’institut, ara ja fa deu anys. Parlen sovint per telèfon i s’escriuen algun correu electrònic; però, en aquest últim mes, no ha estat possible aquesta comunicació perquè el Marc té últimament molta feina i el Joan acaba de ser pare per segona vegada. De totes maneres, sempre tenen el costum de fer un forat a les seves agendes i aquesta vegada no han volgut deixar escapar l’ocasió de veure’s i parlar. En el trajecte cap al restaurant, el Joan comença a pensar en la trobada d’avui i es comença a fer les següents preguntes: com s’ho fa el Marc perquè tot li vagi bé? com és que sempre aconsegueix el que es proposa? per què és capaç de fer sentir bé als demés? i… per què em costa tant a mi que les coses em surtin bé?. Per més voltes que li dóna, no aconsegueix trobar una altra resposta: qüestió de sort. Per altra banda, després de sortir de la feina, el Marc se sent una persona afortunada per mantenir l’amistat amb el Joan. Malgrat tota la responsabilitat de la feina i l’estrès que està vivint, té ganes d’explicar-li el nou projecte que li han encarregat i sent curiositat per saber com el Joan està vivint aquesta segona paternitat.
Com se situa el Joan i el Marc davant del món? Hi ha diferències? Què ofereix de si mateix el Joan? I el Marc? Com es veuen a si mateixos i als demés? Quina és la seva posició davant la vida? Aquestes preguntes extretes de la vinyeta del dinar del Joan i del Marc ens porten a pensar en el concepte de la posició existencial de l’Anàlisis Transaccional. Segons Eric Berne, un nen petit té certes conviccions sobre si mateix i sobre la gent que l’envolta. Aquestes conviccions que probablement es quedaran amb ell durant tota la seva vida són les següents: Estic bé, No estic bé, Tu estàs bé i Tu no estàs bé. Quan unim aquests conceptes, obtenim quatre posicions existencials sobre un mateix i sobre els altres. Per tant, això ens pot ajudar a pensar en quina poden ser les diferents posicions davant la vida per part del Joan i del Marc.
Què és una posició existencial? Representa la posició fonamental que una persona adopta sobre el valor essencial que es percep en si mateix i en els altres. Està unida a la identitat personal, creences, valors i sentiments. És, en definitiva, una manera de situar-se davant la vida. Aquesta posició s’adopta a la infància per poder justificar una decisió basada en experiències primerenques: “No m’arriscaré a estimar algú perquè la mare em va ensenyar que no m’estimava” o “No puc confiar en els homes perquè el meu pare està malalt”. La seva construcció es pot situar entre els tres i set primers anys de vida.
1. – Jo estic bé – Tu estàs bé
Qui té aquesta posició existencial, es veu a si mateix com una persona adorable i bona. Segurament construirà un guió de persona guanyadora. Aquesta posició pot ser realista si inclou situacions en les quals una persona es pot sentir malament i els altres també. Quan una persona sempre està bé i els altres també, la posició s’anomena maníaca, ja que hi ha una negació del dolor.
2. – Jo no estic bé – Tu estàs bé
Qui té aquesta posició existencial, se situa com una persona víctima i perdedora. S’anomena posició depressiva.
3. – Jo estic bé – Tu no estàs bé
Una persona amb aquesta posició existencial considera que s’ha de col·locar en una posició de superioritat davant dels altres per poder tractar als altres en condicions d’inferioritat. S’anomena posició paranoica.
4. – Jo no estic bé – Tu no estàs bé
El guió de vida d’una persona perdedora forma part d’aquesta posició existencial. Es situa en una posició d’inferioritat sense esperança que els altres el puguin ajudar perquè també estan malament. S’anomena posició nihilista.
15.30 h
El Joan mira al rellotge i veu que se li està fent tard. Demana el compte al cambrer perquè té una reunió a la feina a les quatre. Se n’adona que s’ha passat bona part del dinar queixant-se de la segona paternitat; en canvi, el Marc no s’ha contagiat d’aquesta energia negativa i ha pogut compartir l’alegria del nou projecte que li han confiat. El Joan es pregunta: com és que no em sento tan afortunat com el Marc? Abans de reflexionar-hi, rep una trucada urgent i s’acomiada ràpidament del Marc que es queda al restaurant pensant en les converses amb el Joan i es pregunta: com és que jo em sento tan afortunat? Mira al rellotge i marxa cap a casa perquè ha demanat la tarda lliure a la feina.
Malgrat la poca informació que disposem sobre la vida d’aquests dos personatges, podem dir que el Joan probablement té una posició existencial de Jo no estic bé, Tu estàs bé; en canvi, el Marc se situa en un Jo estic bé, Tu estàs bé.
