No és casualitat, és un patró de relació
“Sempre acabo amb el mateix tipus de parella”.
Aquesta és una de les frases més freqüents en consulta psicològica. Canvien les persones, però es repeteixen les dinàmiques: relacions intenses, desequilibrades, emocionalment distants o inestables.
Quan això ocorre de manera reiterada, no sol tractar-se de mala sort ni casualitat, sinó d’un patró relacional après.
La nostra manera de vincular-nos es forma a partir d’experiències primerenques i relacions significatives prèvies. El cervell aprèn què és l’amor i tendeix a reproduir el conegut, fins i tot quan això conegut genera sofriment.
Per això, una relació pot sentir-se “familiar” encara que no sigui sana.
La repetició no és conscient: és automàtica
L’aferrament influeix en el tipus de parella que escollim
La teoria de l’aferrament, desenvolupada per John Bowlby (1969, 1973, 1980), planteja que les experiències primerenques amb figures cuidadores generen models operatius interns: representacions mentals sobre un mateix i els altres en el context relacional.
L’estil d’aferrament actua com una guia interna que orienta l’elecció de parella:
• Aferrament ansiós: atracció cap a persones emocionalment no disponibles o ambigües.
• Aferrament evitatiu: vincles amb persones que demanden proximitat constant.
• Aferrament insegur: relacions intenses, amb alts i baixos emocionals i sensació d’inestabilitat.
Aquestes dinàmiques solen viure’s com a “química”, quan en realitat responen a patrons emocionals apresos.
Diversos estudis mostren que les persones tendeixen a sentir-se atretes per perfils que activen el seu sistema d’inclinació familiar, encara que no necessàriament saludable (Mikulincer & Shaver, 2007). És a dir, l’atracció no sempre respon a compatibilitat, sinó a activació emocional coneguda
Familiaritat i repetició: el principi de coherència interna
Des d’una perspectiva cognitiva, l’ésser humà busca coherència interna. Els esquemes relacionals primerencs generen expectatives sobre com “funciona” l’amor.
Jeffrey Young (1990) va proposar que els esquemes desadaptatius primerencs influeixen en l’elecció de parella. Per exemple:
• Esquema d’abandonament → atracció cap a persones inconsistents.
• Esquema de privació emocional → elecció de parelles poc disponibles.
• Esquema de subjugació → vincles amb persones dominants.
La repetició compleix una funció psicològica: confirma la narrativa interna apresa. Encara que dolorosa, ofereix una sensació de previsibilitat.
Per què sempre atrec a persones amb problemes?
En alguns casos, el que s’interpreta com a “química” és en realitat activació del sistema d’amenaça o inclinació. La intensitat emocional no sempre equival a compatibilitat afectiva. Moltes persones han après que estimar implica sofrir, esforçar-se o esperar. Des d’aquí, s’associen idees com:
• ansietat = interès
• incertesa = atracció
• sacrifici constant = amor veritable
Quan apareix una persona emocionalment disponible i estable, pot viure’s com a avorrida o poc estimulant, no perquè no sigui adequada, sinó perquè no activa el sistema emocional habitual. Pot percebre’s com falta de connexió, encara que en realitat representi un vincle més segur.
Per què repeteixo patrons en les meves relacions de parella?
Des de la tradició psicodinàmica, Sigmund Freud va descriure la “compulsió a la repetició” com la tendència a recrear experiències emocionals passades no resoltes (1920). A vegades, es trien parelles que reprodueixen trets de figures importants del passat: fredor, crítica, imprevisibilitat o distància emocional.
La repetició no implica desig conscient de patiment, sinó intent implícit de:
• dominar una experiència prèvia
• obtenir un desenllaç diferent
• reparar una ferida primerenca
És a dir, existeix una expectativa inconscient que “aquesta vegada sí que funcionarà”.
No obstant això, les ferides emocionals no es reparen repetint la mateixa escena, sinó prenent consciència d’ella.
La dimensió conductual: límits i tolerància
Més enllà de l’atracció inicial, els patrons es mantenen per variables conductuals:
• dificultat per a establir límits
• por a la solitud
• creences de desvaloració
• reforçament intermitent en la relació
La permanència en relacions repetidament nocives no és simplement elecció irracional, sinó resultat d’una interacció entre inclinació, esquemes i regulació emocional. El patró relacional sol mantenir-se més pel que es tolera que pel que es tria inicialment.
Com deixar d’atreure el mateix tipus de persona/parella? Canviar el patró: evidència sobre intervenció
La recerca mostra que l’estil d’inclinació pot modificar-se mitjançant experiències correctives i psicoteràpia (Taylor et al., 2015). El treball terapèutic se centra en:
• identificar models interns
• qüestionar esquemes
• enfortir regulació emocional
• desenvolupar límits consistents
• fomentar vincles segurs
Canviar el patró comença per canviar la pregunta.
La pregunta clau no és:
“Per què sempre atrec aquest tipus de persones?”
Sinó:
“Quina part de mi s’enganxa una vegada i una altra en aquesta mena de vincle?”
Aquesta reflexió no busca culpabilitzar, sinó obrir la porta a la responsabilitat emocional i al canvi. La presa de consciència del patró és el primer pas. El canvi implica generar experiències relacionals diferents que permetin reestructurar el model intern.
Conclusió
Si sents que sempre atreus el mateix tipus de parella, probablement no es tracta de destí ni mala sort. És possible que estiguis reproduint patrons apresos que alguna vegada van tenir sentit adaptatiu.
Comprendre el mateix estil d’inclinació, els esquemes relacionals i les dinàmiques repetides permet transformar la manera en què es tria i es sosté una relació.
El patró no defineix la teva identitat.
Defineix el que vas aprendre sobre el vincle.
I l’après pot modificar-se
Referències
- Bowlby, J. (1969/1982). Attachment and Loss. Vol. 1: Attachment. Basic Books.
- Bowlby, J. (1973). Attachment and Loss. Vol. 2: Separation. Basic Books.
- Ainsworth, M. D. S. (1978). Patterns of Attachment. Lawrence Erlbaum.
- Hazan, C., & Shaver, P. (1987). Romantic love conceptualized as an attachment process. Journal of Personality and Social Psychology, 52(3), 511–524.
- Mikulincer, M., & Shaver, P. (2007). Attachment in Adulthood. Guilford Press.
- Young, J. E. (1990). Cognitive Therapy for Personality Disorders. Professional Resource Press.
- Freud, S. (1920). Beyond the Pleasure Principle.
- Fisher, H., Brown, L. L., Aron, A., et al. (2016). Reward, addiction and romantic love. Frontiers in Psychology.
Taylor, P., Rietzschel, J., Danquah, A., & Berry, K. (2015). Changes in attachment representations during psychotherapy: A systematic review. Clinical Psychology Review, 36, 86–100
Article redactat pel psicòleg clínic Sergio Gallardo de Quantum Psicologia