Sovint trobem articles, llibre i materials per comprendre què passa a l’adolescència, però poques vegades trobem literatura especialitzada sobre què els hi passa als pares i les mares en aquesta etapa.
Els pares i les mares també han d’adaptar-se a un nou moment
Quan els fills i les filles arriben a l’adolescència, els pares i les mares també han d’adaptar-se a aquest nou moment del cicle vital. I a vegades no resulta fàcil pels progenitors, que poden quedar-se atrapats en el desig de protecció de la infància o bé, ignorar les necessitats d’acompanyament que encara hi són presents. Ajustar la presència dels adults en aquest moment de canvi, implica acceptar que ja no són tan necessaris –créixer és anar-se separant del pare i la mare en les necessitats de dependència– però no poden desaparèixer perquè no han arribat a una situació d’autonomia. Així podem dir que s’inicia un ball, un moviment entre la dependència-independència, en el que les negociacions de quanta dependència o quanta independència es requereix són diàries.
A tall d’exemple ens trobem mares i pares que assumeixen aspectes de la vida dels seus fills i les seves filles que són responsabilitat d’aquests, com ara fer els treballs de l’institut per evitar que suspenguin, o comprar les begudes per a que puguin fer “el botellón”, o prendre decisions que no els hi corresponen –perquè els pares i les mares saben el què és el millor per llurs fills i filles. O bé, deixen de posar límits en un moment que ho requereix –volen ser amics i amigues dels seus fills i filles- o comparteixen informació de la seva vida personal, com ara els seus problemes o conflictes de parella, esperant a canvi confidències de l’altre.
Els sentiments que desperta entre les mares i pares l’adolescència dels seus fills i filles també són un còctel. Tenen por de les conseqüències dels seus actes i com poden repercutir en el seu futur, senten ràbia amb freqüència relacionada amb el repartiment de les activitats domèstiques, senten decepció perquè el fill o la filla no s’ajusta a les seves expectatives, senten tristesa en relació a la pèrdua del seu paper cabdal en la infància dels seus fills i filles, també alleujament d’això mateix. Què fer amb tot això? Culpabilitzar dels nostres sentiments als altres? Deixar-se portar per les emocions? Com ho gestionen els adults?
L’acceptació es la forma més elevada de l’amor
En l’adolescència es fa més evident que les criatures s’han convertit en un altre diferent, amb el seu punt de vista, les seves opinions, la seva manera de ser i estar en el món, i potser el treball més important per als pares i mares és el de l’acceptació. L’acceptació és l’expressió més elevada de l’amor, i el camí més segur per ajudar-los a construir una sana autoestima. L’acceptació no és resignar-se des de la impotència, sinó acollir el que l’altre és en aquest moment. No és envair-ho amb el propi desig –de com hauria de ser, de com hauria de comportar-se- des de l’exigència, sinó acompanyar quan calgui, en els moments que ho precisa, des d’una presència no invasiva i respectuosa, deixant que sigui. I alhora encara no són adults i necessiten referents. A més, no expressaran aquesta necessitat, no ho demanaran –com sí ho feien en la infància. I per afegir complexitat, tot això és dinàmic i la resposta d’ahir no serveix per avui. Les mares i pares han de donar més espai, però no tot l’espai. A vegades els pares i les mares presenten signes de cansament en l’educació i en la convivència dels seus fills i filles amb desig de claudicar de les seves funcions. És l’indicador que assenyala el moment de demanar ajudar. També els pares i les mares es desborden emocionalment amb l’adolescència dels seus fills i filles. És l’oportunitat de les persones adultes per regular les emocions intenses.
Deixar de controlar, respectar la seva intimitat i alhora estar pendents dels senyals de perill, fer-se a un costat perquè pugui seguir endavant, i no oblidar que el més important és el que fem, que sempre són un model, encara que en aquesta etapa sigui per rebutjar-ho. Ells i elles s’obren al món, de forma insegura, necessiten recolzament, ànims, encoratjar-se en els seus reptes, i comptar amb el lloc segur de l’estimació familiar.
Soledad Calle Fernández
Psicòloga General Sanitària Col. Núm. 13.541
Tel. 639.366.105
