“El llenguatge és el vestit del pensament“
S. Johnson
Allò que diem ens mostra, posa en evidència qui som i com ens relacionem amb el món i amb nosaltres. El llenguatge anomena l’experiència, la construeix, encara que no és l’experiència en si mateixa. El que diem i el que no diem, la manera en com ho diem, l’entonació, la qualitat emocional, la postura que adopta el nostre cos al parlar amb l’altre o quan l’escoltem.
De quantes maneres diferents podem dir una mateixa frase?
Amb quants significats podem expressar una frase corrent, com ara, avui fa un bon dia?
Parlem de forma personal o eliminem el subjecte en les nostres frases?
Parlem des del “tu” o des del “jo”?
La comunicació des del “tu” responsabilitza a l’altre dels nostres pensaments, emocions o conductes; li atribuïm la reacció del nostre jo, eludint la possibilitat de triar la nostra resposta; la conseqüència és una pèrdua de llibertat i de poder, que deleguem en l’altre.
Convertim els verbs en substantius? O a l’inrevés? Quan parlem des del verb, parlem des de l’acció o des d’un procés en desenvolupament, mentre que el nom és estàtic. Per exemple, puc dir, tinc mala memòria, però per saber realment què significa això, puc preguntar-me quina informació em costa de memoritzar i el que faig per memoritzar-la.
Hi ha paraules com no es pot, o no és possible, o no s’hauria, que impliquen límits governats per regles no explicitades: Sóc així, no puc canviar; no hauries de parlar amb aquests. El no puc es pot prendre com un estat d’incompetència sense possibilitat de canvi. És molt diferent dir no puc a no ho faré. En l’ultima frase existeix la possibilitat d’elecció. Els “hauria” poden limitar de forma important les nostres opcions i comportaments, a més si utilitzem “hauries” en el nivell de capacitats es pren com un retret o com una censura: hauries de ser capaç de fer quelcom, però no pots. És una bona manera d’atreure la culpabilitat, i de crear un buit artificial entre les expectatives i la realitat. “Hauries” és sovint una resposta culpabilitzadora d’algun que no admet el seu enuig ni les seves expectatives i que no té cap responsabilitat sobre elles.
Parlem d’una forma generalitzada o específica? Utilitzem paraules com tot, sempre, mai, ningú, tothom?
Richard Bandler explica la història d’una pacient que va anar a la seva consulta per un problema de falta de seguretat en si mateixa. Ell li va preguntar:
– Ha tingut algun moment en la seva vida en què s’hagi sentit segura de si mateixa?
– No.
– Vol dir que mai en la seva vida s’ha sentit segura de si mateixa?
– Exactament.
– Ni tan sols una vegada?
– No
– Està segura?
– Absolutament!
