És frase molt dura producte d’un munt de rumiació prèvia. Me la deia aquesta setmana una noia de 16 anys en la consulta.
Al pensar en una adolescent pronunciant aquestes paraules, potser imaginem uns pares autoritaris que no s’acontenten amb les notes de la seva filla, o que l’han castigat injustament sense sortir. Aquest no és el cas. Encara que si ho fos, tampoc caldria menysprear el seu sofriment.
A la noia que us descric la superen unes exigències que no es veu capaç d’afrontar i es qüestiona la seva pròpia existència. Ja no parlem solament de l’escola, els amics o els pares. A hores d’ara, el que li sembla massa dur es viure.
I quan viure es torna un sofriment inescapable, un es qüestiona l’alternativa.
El suïcidi és una de les principals causes de mort en la població juvenil.
Els professionals de la salut mental portem taules veient com la ideació suïcida, els intents i les autolesiones s’incrementen de manera alarmant.
Què podem fer davant aquesta realitat?
- Escoltar, sí. Però també anar més enllà de l’escolta activa i atendre els missatges que amaguen les seves frases, els seus empipaments, les seves llàgrimes i les seves ferides. Escoltar també el que no es parla.
- Validar el seu sofriment i fer-los companyia en aquest moment difícil de les seves vides.
- Recordar-lis que són valuosos por el simple fet d’existir i no sols por els seus assoliments o virtuts.
I si eres tu aquesta noia que no ha demanat néixer i que crec que tots estarien millor sense ella: demana ajuda i expressa el que sents als altres. Si ho fas, te estaràs cuidant i valorant, un pas necessari per a començar a sortir del lloc en el qual te trobes ara.
