Som al centre de Barcelona

hola@quantumpsicologia.com

93.414.38.95

“MAMÀ, NO VULL ANAR A L’ESCOLA!”

“L’Eric fa dies que es mostra trist a l’aula i a l’hora del pati es queda a prop de les professores, no vol jugar. Demana als pares que l’acompanyin a l’escola, no hi vol anar sol. Sovint arriba a casa amb algun llibre trencat.”
El Fred s’aixeca amb molta ràbia del llit. Surt sense esmorzar de casa i va cap a l’Institut. No sap ni quin dia és i li és igual. Busca ser el protagonista del grup i estar el més actiu possible, té ganes de trencar-ho tot. Si es queda quiet sent un nus al pit que no el deixa respirar. La Noa i el Miquel senten alguna cosa semblant i també por a no seguir les idees i accions del Fred, perquè si no ho fan, s’enfada.

El Harif ha vist la següent escena al pati de l’escola: quan l’Eric ha arribat, el seguien el Fred, la Noa i el Miquel. Li han dit: “Lleig, idiota, que fas aquí! Surt que fas nosa!” Li han tirat la motxilla a terra i l’han fet fora amb empentes”.

Aquesta és una situació d’assetjament escolar, de maltractament entre alumnes: comportament agressiu que realitza repetidament un grup d’alumnes/as cap a un o una alumne/a. En la relació es dóna un desequilibri de poders, on la víctima té dificultats per defensar-se de l’abús d’agressors i/o agressores. Quan parlem d’aquesta problemàtica, cal tenir en compte que es dóna de forma gradual: no ens tornem agressius de cop i volta, sinó que anem donant senyals, i ens cal un entorn que ens sàpiga llegir i de contenció per no anar escalant cap a actes cada cop més violents. D’aquí la importància de la comunitat educativa: pares, mares, mestres, alumnes, monitors… per junts facilitar els factors que poden evitar l’assetjament (comunicació assertiva, empatia, ambient de seguretat i tolerància, treballar l’energia agressiva de forma constructiva, etc.).

Va ser el psicòleg Dan Olweus l’any 1973 a Noruega, qui va començar a estudiar la violència escolar i amb molt més interès a partir de 1982 fruit del suïcidi de tres joves.

Segons una enquesta realitzada a 21.487 alumnes de secundària l’any 2015 (“Save the Children”), 1 de cada 10 alumnes ha sofert assetjament escolar, un terç reconeix haver agredit físicament a un/a altre company/a i la meitat reconeix que ha insultat. Les edats amb major incidència són entre els 11 i 14 anys. Les dades són significatives, l’assetjament escolar no és un problema aïllat ni recent.

Enfadar-se, la ira, la ràbia, la força que dóna l’energia agressiva estan mal vistos, quan són sentiments tan lícits com l’alegria o la tranquil·litat.

Sovint de petits/es aprenem a reprimir sentiments de ràbia tot i que veiem com el món dels adults sol expressar-la directa o indirectament i també cap a nosaltres. Podrem empassar-nos la ràbia i començar a tenir mal de panxa o bé podrem iniciar lluites de poder, baralles, diferentes formes de canalitzar de forma desadaptativa l’energia agressiva reprimida o bloquejada.

L’energia agressiva positiva, adaptativa, és la que es requereix per expressar un sentiment fort i la que ens dóna el suport necessari per emprendre una acció. És l’energia que s’utilitza per mossegar una poma, un tros de carn. Els nens i nenes que peguen, ataquen, que tenen manifestes lluites de poder, que solen actuar de forma agressiva els hi manca l’energia agressiva positiva. Están actuant més enllà de les seves fronteres i no des d’un lloc sòlid i fort dintre de sí mateixos/es. Els nens i nenes temerosos/es, tímids/es, retraiguts/des, que semblen tenir un jo fràgil tampoc tenen ben desenvolupada l’energia agressiva adaptativa.

El problema no és l’energia agressiva en si, el problema radica en una energia agressiva descontrolada o reprimida.

Un nen/a, una noia, un noi que agredeix a un altre, que té conductes hostils, intrusives, destructives, té profunds sentiments d’ira, de rebuig, inseguretat, angoixa i un difús sentit de la pròpia identitat. Té molt mala opinió d’ella mateixa o ell mateix, és a dir una baixa autoestima. Ha escollit l’agressió com el seu mètode de supervivència, abans de poder sentir i expressar el que realment li passa. Aquell mal que fa a l’altre amb l’assetjament escolar, el sent ell mateix, ella mateixa. Té mancances per enfrontar-se a un entorn escolar, en aquest cas, que li provoca fúria i temor. El medi el pertorba. Amb aquestes conductes agressives està fent un intent més (cada cop més exagerat) de cridar l’atenció, com un intent desesperat de restablir el contacte social. De moment és l’únic canal que troba o té per relacionar-se, i s’està fent mal a ell/a i a la persona que hagi triat com a víctima.

Les causes de sentir una ira descontrolada són diverses i dependrà de cada nen/a, noi/a i del seu context. Una de les causes pot ser un model educatiu, referent per als infants, on hi ha absència o deficiència de valors de respecte i tolerància, de límits i normes posades amb amor i fermesa, on es reben càstigs a través de la violència o intimidació i on s’aprèn a resoldre problemes i dificultats amb la violència.

Les persones més susceptibles de ser triades com a diana per rebre insults, males paraules, cops, ser exclosos del grup, intimidacions, tenen dificultats per defensar-se, molta inseguretat i baixa autoestima. Poden ser nens/es, nois/es temerosos, retraiguts, amb poques amistats, que destaquen per ser diferents de la majoria, i que a l’igual que els agressors/es, tenen dificultats per contactar amb l’energia agressiva i parar els atacs. Es poden inhibir, bloquejar i fins i tot creure´s mereixedors del maltracte. També necessiten que altres companys i adults els ajudin a denunciar i posar fi al seu paper de víctima (i evitar el profund malestar i l’estrès postraumàtic que pot ocasionar un assetjament). Cal estar en un ambient que ofereixi protecció i seguretat, mitjançant adults que estan atents a l’estat interior dels infants i adolescents.

Poder parlar i permetre sentir i expressar la ràbia de forma constructiva (sense fer-me mal a mi ni als altres), és el punt d’inici per no bolcar la meva ira contra l’altre, en aquest cas un alumne/a, com una manera enganyosa d’intentar desfer el meu malestar.

Les famílies i les escoles poden crear espais per parlar d’aquest sentiment i permetre l’expressió dels sentiments de ràbia, ira (por) i enuig de cada nen i nena. Com? Una manera pot ser crear “L’hora de l’expressió de la ira”, on els nens i nenes poden dir totes les coses que els hi ha passat al dia que els ha enfadat, en relació amb els altres, ells mateixos, mestres, pares i mares, entorn escolar… El poder ser escoltats i continguts amb els sentiments, és un antídot de ser agressiu o ser agredit.

Feu un comentari