Com són les relacions entre les persones en les organitzacions adreçades a cobrir necessitats de la ciutadania? Són relacions jo-allò? Són relacions nosaltres-ells? Són relacions jo-tu?
Segons el filòsof francès Emmanuel Lévinas, la modalitat jo-allò és la més superficial de les relacions, perquè no s’ocupa tant de connectar amb els altres, com de pensar sobre ells. L’allò descriu a l’altre en tercera persona i el converteix en una mera idea, el més allunyat de la connexió.
En l’àmbit neuronal, “conèixer algú” significa ressonar amb les seves pautes emocionals i amb els seus mapes mentals, i que ens porta a percebre l’altre com algú diferent de tots els altres.
Més enllà del rol, les relacions són de persona a persona.
En les professions en les quals l’ús de l’empatia és fonamental, com ara la medicina, el treball social, la psicologia, la infermeria o l’ensenyament, mantenir la distància professional adequada és un repte diari i en cada interacció professional en la qual la persona professional es connecta emocionalment amb els altres i alhora pot continuar pensant amb claredat. Però hi ha el perill de centrar l’atenció únicament en els objectius professionals, perquè l’eficàcia d’aquests objectius també depèn del rapport. Per exemple, en la psicoteràpia, l’aliança terapèutica entre terapeuta i client és essencial, o en la medicina, la confiança de la persona pacient és molt rellevant perquè segueixi les recomanacions mèdiques.
Les persones que desenvolupen rols en aquestes professions han d’ocupar-se que les seves trobades professionals conservin els ingredients del rapport, equilibrant el necessari allunyament amb l’empatia suficient que permeti la relació jo-tu.
Malauradament, en moltes organitzacions de l’ajuda la lògica de la persona no és tinguda en compte, i predomina la lògica institucional, en què l’organització és la que pensa sobre el que l’altre necessita, dissenya el seu sistema, distribueix els recursos, fixa els seus objectius i veu a l’altre com “ells” i com “allò”.
Daniel Goleman, en el seu llibre Intel·ligència Social il·lustra aquesta relació jo-allò amb la història d’una pacient que es va adonar que havia passat a ser considerada “el carcinoma de l’habitació B-2”. L’endemà de ser operada d’un càncer de mama es va veure envoltada per un grup de desconeguts amb bata blanca, el doctor que l’havia operat i un grup d’estudiants de medicina. El doctor, sense dirigir-li la paraula, li va treure el llençol i la va despullar. La pacient va dir un irònic “Bon dia” que no va aturar el discurs sobre el càncer del doctor al grup d’estudiants, que indiferents a la seva nuesa envoltava el seu llit.
Sobrecàrrega d’empatia
Les mateixes preguntes ens podem formular en les relacions laborals. Sempre m’ha sorprès que en les valoracions dels llocs de treball, l’indicador de la càrrega emocional no fos tingut en compte, a l’hora d’avaluar-ho. Sabem que una de les qüestions que més tensió emocional genera és escoltar contínuament les queixes i el patiment dels altres, que pot portar a la “fatiga per compassió” i que consisteix a veure’s desbordat per l’angoixa de la persona a la qual s’està mirant d’ajudar. La solució no és deixar d’escoltar sinó rebre l’adequat suport emocional.
Les institucions han d’assegurar mecanismes, com ara la supervisió, el coaching… perquè el personal pugui ser empàtic, sense arribar a “cremar-se”.
