Som al centre de Barcelona

hola@quantumpsicologia.com

93.414.38.95

LES PETITES GRANDESES QUOTIDIANES

La Clara havia decidit actuar amb grandesa, encara que no sabia ben bé què volia dir aquest terme. Intuïa que tenia a veure a sortir-se dels seus propis esquemes i anar més enllà de les seves explicacions habituals, potser també implicava sobreposar-se a les seves emocions. Així que aquell dia va aixecar-se amb una clara intenció d’adquirir una nova perspectiva de les persones i els esdeveniments.

Qui està al comandament, tu o la teva emoció?

La vida, sempre tan generosa, li va donar un grapat d’oportunitats i la Clara va començar a centrar-se en aquest objectiu amb entusiasme i intensitat ben d’hora. La primera situació es va donar durant l’esmorzar, quan la seva família no es va afegir a la seva idea de sortir el cap de setmana. De seguida va sentir dintre una veueta queixosa que deia coses com només pensen en ells, no tenen en compte les meves necessitats… Com seria pensar i sentir amb grandesa? -es va preguntar. Si no es quedava atrapada per aquesta veu, i es preguntava què era allò realment important per ella, podia adonar-se que el què més volia era passar una estona junts fent alguna cosa plegats. Malgrat sentia l’escalfor de la ràbia al seu estòmac i el regust de la decepció a la gola, no va permetre que fossin aquestes emocions les que prenguessin el comandament de la situació. I la Clara no va reaccionar a elles sinó que va recol·locar les seves prioritats, la necessitat era sortir de cap de setmana o era estar amb la parella i les criatures, aprofitant el poc temps per coincidir?

Judici o Comprensió

Satisfeta d’haver guanyat un espai de llibertat personal durant l’esmorzar, la Clara va arribar a la feina i va ensopegar amb el Joan. Entengué que el seu propòsit no seria fàcil. En Joan és un especialista en la crítica, un expert en trobar pegues, defectes i errors en els altres, i que formula frases del tipus: aquí ningú hi pensa, tothom fa el que vol, amb un to i una mirada amb els que aconsegueix agrisar l’ambient. En Joan va anar directe cap amb ella dient-li: aquesta proposta que has presentat és inassumible, no has pensat en les conseqüències que tindrà amb una veu plena de desaprovació. Va sentir com el seu diafragma es tancava i la respiració es detenia. Va agafar aire, mentre es preguntava: què intenta evitar el Joan, què el preocupa i una pregunta va sorgir: com podríem fer que fos més senzill i fàcil de posar en pràctica? El gest del Joan va canviar, semblava que estigués pensant, mentre la Clara li digué: si pots, podem veure’ns aquesta setmana per mirar de buscar alternatives.

La Clara estava satisfeta d’ella mateixa, s’havia adonat que ella també estava criticant al Joan i que havia aconseguit fer callar aquesta veu en preguntar-se sobre quina era la intenció del Joan, que sostenia la seva crítica i sobretot, fer petit el seu ego, sempre tan disposat a sentir-se aludit en qualsevol història. En el treball es va preguntar com seria pensar en gran? Com seria sortir-se del camí gastat? Animada per aquesta curiositat va arribar a la reunió encomanant un esperit explorador.

Durant el dinar va pensar en la seva amiga Mercè, que últimament mai tenia temps per ella, i amb la que es donava una situació paradoxal. La Mercè la trucava i proposava cites i trobades que una vegada i un altre havien de ser posposades perquè finalment la seva amiga per una raó o una altre no podia. La Clara se sentia cansada d’aquesta situació, deixem-ho córrer, es deia. I sentia una certa opresió al pit, un petit dolor que no marxava, una sensació de sentir-se abandonada. Encara no estava preparada per una nova trucada a la seva amiga, no volia respondre des del ressentiment, volia trucar amb ganes de veure-la, no de fer retrets. I la Clara es va donar temps.