“La Lluna se sent sola de tant en tant. Quan li succeeix es nota desconnectada de les altres persones. Es desmotiva, es deixa caure en el sofà, res l’interessa ni la treu d’aquest sentiment conegut, un dolor en el pit, un nus en la gola, una incomoditat en el cor, per moltes amistats i familiars que l’envoltin.
Intenta desxifrar quins moments de petita va sentir-se sola. Es va sentir sola a casa dins d’una familia nombrosa. A l’escola, al menjador. Recorda sentir la solitud a través de la seva mare, en anar a comprar juntes al supermercat. El dia que anaven al super, recorda a la seva mare carregada no tant pel carro ple de menjar, sinó per emocions que no li deixen espai per a xerrar o gaudir d’aquesta estona juntes. Aquí se sentia sola. I una tristesa l’acompanyava en el camí de tornada a casa, amb la seva mare, les dues en silenci, reprimint les ganes de plorar.
A vegades, tractant de fugir de la solitud se la troba de cara.
Aquella tarda plovia, tenia treball per fer a casa i, així i tot, li venia de gust primer fer un volt, el “run run” de la solitud la inquietava. Buscant sense saber-ho la bona amiga amb la qual xerrar una estona, no va saber mesurar bé la seva necessitat i va acabar passant una estona amb unes conegudes. Es va connectar de nou amb la seva dificultat per a sostenir la solitud. Enfadada se’n va anar cap a casa i va prometre estar atenta i cuidar el seu sentiment de solitud.
La Lluna ja és gran i continua aprenent a estimar la seva solitud.
A estones gaudeix de quedar-se sola a casa, d’anar sola al cinema, de prendre’s amb ella mateixa unes empanades amb vi envoltada de parelles, grups d’amics, sense que li faci mal. Gaudir amb ella mateixa i sentir que se sosté sola. No necessita caminar sempre acompanyada. Això li dóna molta força i alegria.”
En teràpia apareixen sentiments de solitud. Altres vegades parlem de què ens permet sentir-nos a gust amb la nostra solitud i què de mala gana. Amb qui ens sentim acompanyats/as, amb qui ens agrada completar la nostra existència solitària i social per naturalesa.
Estem sols/as en un nivell profund i alhora som éssers socials que necessitem els vincles per a donar sentit a la nostra existència.
Algunes persones expressen que necessiten estar soles, que els agrada estar soles. Altres persones expressen que aquest cap de setmana s’han sentit sols/as. No han vist a ningú. Lamenten que ningú els hagi convidat a sortir. Tampoc han tingut la gosadia de trucar a ningú. Hi ha persones que decideixen refugiar-se en la seva solitud, els costa més esforç relacionar-se, connectar-se amb els altres.
Hi ha diverses maneres de relacionar-nos amb la solitud. Recorda com eres de petit/a. Recordes si t’agradava jugar sol/a o buscaves companys/as de jocs?
Violet Oaklander, psicòloga, en el seu llibre “Finestres als nostres nens, teràpia gestàltica per a nens i adolescents” (1988, Cuatro vientos) parla dels orígens de la solitud.
Podem ser persones solitàries i que ens l’enginyem per a sentir-nos còmodes, en una sana autoseguretat. De nens/es passàvem llargues estones en el nostre món, dibuixant, jugant a nines, llegint, col·leccionant cromos, veient la tele… Igualment, per molt solitaris que siguem, necessitarem buscar moments de relacionar-nos amb altres persones.
Altres vegades som persones solitàries per por del rebuig dels altres. De petits/es davant aquesta por a no agradar, a no encaixar, ens construïm una cuirassa que ens separa dels altres. En aquest cas, ens costa el contacte, la presentació amb els parells. Necessitarem un ambient on ens sentim segurs/es i acceptats/des tal com estem, solitaris/àries, per a trobar l’energia per a experimentar relacionar-nos amb els/les altres pel nostre propi compte.
Quan la solitud es deu a alguna dificultat en el contacte amb els altres, pot ser que ens sentim molt diferents i per això, aïllats. I potser intentem sortir d’aquesta solitud incòmoda intentant semblar-nos, actuar com els altres, en un intent de sentir-nos semblants, pertanyents a un grup i per tant, menys sols.
La identitat pròpia es busca en relació als altres, en general a un grup, per l’anhelada necessitat de pertànyer a una comunitat. Si sóc una persona solitària veuré com trobo la forma per a obrir-me a les relacions.
A la teràpia treballarem el respecte per aquesta unicitat, donant-li el valor d’un tresor (té molt valor reconèixer que som únics, úniques) i des d’aquí buscarem de quina forma ens connectem amb els altres, el més saludablement possible. Investigarem com ens relacionem amb les amistats, amb els vincles més íntims, amb la parella, la família. Pot ser que ens refugiem en el vincle amb la parella, i ens costi ampliar el nostre món relacional. Pot ser també que tinguem amistats i el vincle íntim, de parella, ens presenti una dificultat major.
Podem sentir-nos mal adaptats/as i una vegada reconeixem que ens sentim sols/es, comencem a trobar les fórmules per a trobar un millor lloc i connexió amb el món. Pot ser que ens costi admetre que ens sentim sols/es, perquè en la nostra necessitat de defensar-nos preferim passar-ho inadvertit, no reconèixer-ho. El sentiment quedarà protegit per una altra mena d’emocions, conductes…, fins que ens decidim a treure’l a la llum, i puguem alleujar el pes d’una solitud no reconeguda.
Clark Moustakas, psicòleg, en el seu llibre “Soledad” diu: “...la solitud és una condició de la vida humana, una experiència de l’ésser humà que permet a l’individu sostenir, estendre i aprofundir en la seva humanitat. Els esforços per a evitar o escapar de l’experiència existencial de solitud només poden resultar en autoalienació. “
Reprimir els sentiments ens porta a la solitud. Perquè si no som capaços d’expressar el que portem dins, ens desconnectem del món exterior. Apareix de nou la cuirassa i darrere la solitud.
Si els nostres sentiments no són escoltats i reconeguts, ens sentirem sols/es. Els nens i nenes es busquen entre si i es necessiten perquè senten que tal vegada els seus parells podran entendre què senten. Quan es relacionen amb els adults van amb compte per a no sentir-se jutjats. El mateix ens passa d’adults, quan busquem amistats on pot ser que ens sentim més lliures que en les relacions familiars, més carregades de rols i caràcters que ens lliguen per a donar sentit al sistema. Una vegada podem expressar els nostres sentiments i ser acceptats/as, ens sentirem acompanyats/as, menys sols/as, i ens obrirem al món exterior.
La teràpia serveix per a parlar de la pròpia solitud i convertir-la en una bona companya. Aprendre a estar sols/as ens fa el camí més lleuger! Comparteixo la lletra de la cançó de Jorge Drexler, Soledad:
Soledad
Aquí están mis credenciales
Vengo llamando a tu puerta
Desde hace un tiempo
Creo que pasaremos juntos temporales
Propongo que tu y yo nos vayamos conociendo
Aquí estoy
Te traigo mis cicatrices
Palabras sobre papel pentagramado
No te fijes mucho en lo que dicen
Me encontrarás
En cada cosa que he callado
Ya pasó
Ya he dejado que se empañe
La ilusión de que vivir es indoloro
Que raro que seas tú
Quien me acompañe, soledad
A mi, que nunca supe bien
Cómo estar solo
Jorge Drexler
