“Narcís era un jove d’una gran bellesa a qui tots admiraven. No obstant, ell, ple de vanitat i orgull depreciava i rebutjava a tots els seus amants, ja foren homes o dones. La nimfa Echo estava perdudament enamorada d’ell, i quan Narcís la va rebutjar ella es va consumir amb el seu propi dolor fins a quedar transformada en una simple veu. Un jove a qui Narcís havia rebutjat de la mateixa manera, suplicà als deus que Narcís s’estimés a sí mateix sense descans. La deessa Némesis escoltà la seva súplica i va ordenar que Narcís s’aturés a beure en una font al cim del mont Helicon. En quan va veure la seva pròpia imatge reflectida en l’aigua, es va enamorar al instant d’ella, però no podria abraçar-la perquè cada vegada que ho intentava la seva imatge es desfeia amb un moviment ondulant de les aigües. Incapaç de deixar de contemplar-se, es va quedar allà fins que va morir de gana. Però no fou el seu cos el que romangué, ja que en el seu lloc va aparèixer una flor”.
A partir dels escrits de Havelock Ellis, en 1898, el mite de Narcís expressa de forma metafòrica l’amor desmesurat cap a un mateix, les persones amb una excés d’autoestima.
Les personalitats narcisistes posseeixen una imatge altament idealitzada de sí mateixes i aquesta idealització s’expressa de múltiples formes.
Bruce Stavens descriu la personalitat narcisista com la hidra de nou caps, i agrupa nou formes de manifestació, en les que inclou també la personalitat dependent, l’amant especial, el poderós, el cos, l’irascible, l’estafador, el fantasiós, el màrtir i el salvador.
Tots ells comparteixen una visió de grandesa de sí mateixos i tenen una gran necessitat d’aprovació. Senten que mereixen una gran admiració i els agrada ser el centre d’atenció i conversació. Tenen un dèficit d’empatia, i en la relació de parella necessiten ser el centre de la vida de la seva parella, neguen qui són, en concret aquells atributs que no responen a la imatge idealitzada. Tenen forts sentiments d’enveja, moltes vegades negats.
Es mostren arrogants i es senten ofesos amb freqüència davant les opinions dels altres respecte a ells/es. Són persones manipuladores, ja que tenen la percepció de que els altres estan allà per satisfer-los i es senten fortament ferits davant qualsevol crítica. Es senten especials i tenen fantasies d’èxit, poder, bellesa, o de trobar l’amor perfecte i ideal. Aquestes fantasies es desenvolupen en qualsevol aspecte de la seva vida, tant en la privada (“soc una mare abnegada i entregada”, “el nostre amor és únic i especial”, “sóc una persona brillant”, “sóc especial i fins i tot millor que els altres”, i per tant espero l’admiració i rendició dels meus fills, parella, empleats, companys/es, del món sencer…).
Es mostren insensibles davant els sentiments i necessitats dels altres, i únicament els reconeixen quan la satisfacció d’aquests afecta al manteniment de la seva imatge idealitzada (“sóc una persona fantàstica perquè t’he ajudat”).
Cada vegada més veus s’alcen per alertar de que la nostra societat presenta cada vegada més trets narcisistes, en la que ens creiem els amos de l’univers, del planeta, dels altres, que són percebuts com objectes per satisfer els nostres desitjos sense límits.
En lloc d’establir una relació d’interdependència, establim una relació d’explotació amb el nostre entorn, incloses les altres persones. La relació d’autoexplotació amb el propi cos, la negació de la vellesa, l’incapacitat per esperar, l’explotació dels recursos naturals, perquè el primer, fins i tot l’únic, que importa és el benefici per un mateix. Per això, cada vegada ens trobem amb més persones amb trets patològics de narcisisme.
Les persones amb trastorns narcisistes generalment arriben a teràpia a partir de les dificultats en les relacions interpersonals, que en aquest moment no alimenten les seves ànsies d’admiració, sinó que representen una ferida difícil de tolerar i en la que experimenten forts sentiments de ràbia. També poden arribar perquè altres persones de la seva família els duen a teràpia, cansades del treball constant de satisfer els seus desitjos i de contenir o patir la seva ira.
La connexió amb la realitat és la millor cura per la personalitat narcisista. La realitat s’entesta en mostrar-nos els límits, la necessitat del altre, i en retornar-nos, ja no una imatge, sinó la nostre verdadera essència. La pràctica del pensament autoreflexiu és un altre forma de tractar la patologia narcisista, per tal de poder observar i acollir tot allò que hi ha en el nostre ser. Combinar la necessitat d’èxits amb l’acceptació de la frustració i les desil·lusions afavoreix l’obertura del nostre ser en la seva integritat.
