El filòsof George Berkeley deia que només coneixem el que percebem, de manera que els seus contemporanis van discutir si quan queia un arbre al bosc i ningú fos present per escoltar, faria algun soroll.
Pel que avui sabem no hi hauria cap soroll, ja que el so no és cap qualitat de la realitat absoluta, sinó només de la nostra. Els colors, els sons, els gustos i les olors són atribucions de la nostra ment.
Aquí fora no hi ha més que radiacions electromagnètiques de diferents longituds d’ona que incidint sobre els nostres receptors produeixen potencials elèctrics, els potencials d’acció, que són tots iguals provinguin de l’ull, l’oïda, del gust, l’olfacte o del tacte. És en les diferents regions del nostre cervell on s’atribueixen les qualitats secundàries. Per aquest motiu, una lesió en la regió cortical on es processa la visió cromàtica té com a resultat que la persona es torni acromàtica i no només no vegi colors, sinó que ni tan sols somiï amb ells.
En la construcció d’aquest món interior, si manca alguna informació, el cervell la supleix per generar una història plausible encara que no sigui completament exacta.
El cervell crea la ment
De la mateixa manera, el cervell crea el jo conscient, tot i que encara no sapiguem com, i a partir de l’activitat neuronal es passa a un concepte tan abstracte com aquest.
El jo seria una construcció il·lusòria que aïlla al subjecte del seu entorn fent-li creure que té una autonomia que no és real.
Quin sentit tindria aquesta il·lusió del jo? S’ha argumentat que la raó és simplement la funció de predir la conducta dels altres. Si crec que dins meu hi ha una persona que es comporta com qualsevol altra, puc predir el comportament dels altres observant aquesta persona dins meu. La autoconsciència seria, doncs, l’invent del jo per saber què faran els altres, un sistema per generar representacions.
Avui sabem que tot el que experimentem es processa en patrons d’activitat neural que conformen la nostra vida mental. I no tenim cap connexió directa amb la realitat exterior. Vivim, doncs, en una realitat virtual.
Quants “jo” hi ha dins teu?
Caldria preguntar-se si hi ha només un jo. No fa tant de temps es buscava afanyosament la memòria, assumint que era una sola entitat. Avui sabem que hi ha diferents tipus de memòria amb diferents localitzacions en el cervell.
El mateix ha passat amb la intel·ligència, i avui es defineixen diversos tipus d’intel·ligència. Per això cal preguntar-se si no passarà el mateix amb el jo.
Coneixem diferents aspectes del jo, com ara el sentit d’unitat, la multitud de sensacions i creences, el sentit de la continuïtat en el temps, el control de les pròpies accions (això últim relacionat amb el tema de la llibertat o lliure albir), el sentit d’estar ancorat en el cos, el sentit de la pròpia vàlua, dignitat i mortalitat o immortalitat.
Cadascun d’aquests aspectes pot estar mediat per centres diferents en diferents parts del cervell i que, per conveniència, els prenem tots en una sola paraula: jo.
Hi ha casos clínics que mostren que hi ha moltes regions cerebrals que juguen un paper en la creació i manteniment del jo, però no hi ha cap centre on es reuneixi tot físicament.
En molts experiments es pot observar la capacitat d’interpretació de l’hemisferi esquerre de la conducta iniciada per l’hemisferi dret.
Si se li enviava un senyal a l’hemisferi dret que deia “caminar”, el subjecte es posava en marxa. I preguntat el subjecte verbalment que per què ho feia, l’hemisferi esquerre parlant responia que anava a buscar una beguda, o simplement que tenia ganes de fer-ho.
L’hemisferi esquerre, quan no coneix les raons de la conducta de l’organisme, s’inventa una història plausible per interpretar-la. En altres paraules: per a aquest jo l’hemisferi esquerre una història plausible, però falsa, és millor que cap.
En un experiment, es projecta a una persona un paisatge nevat a l’hemisferi dret i el cap d’una gallina a l’hemisferi esquerre i després se li demana que triï amb cada mà entre diverses imatges que se’ls projecta la qual estigués més relacionada amb el que havien vist, la mà dreta, controlada per l’hemisferi esquerre, triava una gallina, i la mà esquerra, controlada per l’hemisferi dret, una pala.
Però si se li preguntava a la persona que per què havia triat amb la mà esquerra una pala responia que per netejar la porqueria del galliner.
Així la nostra ment fabrica històries que li semblen plausibles però que no corresponen a la realitat, que no podem copsar amb el nostre aparell perceptiu. És tot una ficció. Hi ha històries, que com en la literatura o el cinema, són terrorífiques, o còmiques, o drames. Potser podem narrar d’una altre manera, potser podem reescriure el guió.
