Estar en parella forma part del projecte vital de moltes persones, a través d’ella busquem certa plenitud existencial. Però, com a moltes coses a la vida, la parella també està subjecte a canvis. Canvis que poden ser deguts a múltiples factors: econòmics, familiars, malalties, la vinguda de fills…
Després de grans canvis la parella ha de trobar la seva nova estabilitat, però no sempre ho aconsegueix i pot trobar-se davant dels seus propis límits i entrar en crisi.
Aquests límits es poden agrupar en tres grups:
- Conjunturals: els que es deuen als elements externs, com són els econòmics, la malaltia d’un familiar, l’entrada d’una altra persona a la convivència…
- Incompatibilitat dels caràcters: amb el transcurs del temps pot anar augmentant la sensibilitat davant determinats trets o comportaments de l’altre.
- Canvi en el rol del sistema familiar: a causa del naixement o adopció de fills apareixen els rols de mare/pare, afegint noves funcions a la relació que no sempre s’assimilen bé.
Quan la parella arriba al seu límit podem veure’ns incapaços de gestionar-ho per nosaltres mateixos i entrem en un estat on cadascú viu el seu grau d’insatisfacció i solitud. És quan comencem a viure el desamor.
Es produeix la situació paradoxal en la qual no es trenca la parella per por a la solitud, però per altra banda es cau en una solitud compartida, entrant en una rutina sense sentit que fa que encara augmenti més el sentiment de buidor existencial.
Habitualment no afrontem aquesta insatisfacció i desamor, però això no evitarà que l’anem expressant indirectament, fent que augmenti la tensió i fent que cada cop la relació sigui més tòxica.
Arribat a aquest punt és el moment de prendre decisions si no volem fer més insostenible la situació en la qual vivim.
- Acudir als professionals. Sempre és aconsellable per tenir una visió més completa del que pot estar passant i amb l’ajuda del terapeuta mirar de trobar possibles solucions per recuperar el benestar perdut.
- Separar-se. Quan no es troben les solucions o aquestes ja han resultat ineficaces el millor és plantejar-nos seriosament i de forma conscient la separació.
La separació pot espantar molt i és un difícil procés de canvi que cadascú viu com pot i a la seva manera, però amb ella busquem trobar una millora en la situació vital. La decisió ha de sorgir d’una deliberació responsable per part dels dos integrants de la parella com a una forma de solució digna per seguir vivint de forma saludable.
QUÈ PASSA AMB ELS FILLS?
A vegades es posa l’excusa dels fills i no s’afronta la separació, però només s’està continuant amb la situació de buidor i insatisfacció amb la corresponent tensió. Per veure-ho més clar, plantegem-nos què pot significar pels fills viure en un ambient tens, sense amor i amb algun grau de violència explícita o implícita. Així doncs, els fills no poden ser l’excusa per perpetuar una situació de desamor.
Les separacions són dramàtiques, algunes més que altres, i en elles podem abocar una quantitat increïble d’odi i destructivitat que estaven latents i correm el risc de convertir als fills en instruments de xantatge i destructivitat cap a l’altre. No hem de perdre de vista que tal cosa mai serà just per als fills.
Arribat el moment de donar la notícia als fills ho hem de fer els dos pares a la vegada i a tots els fills també a la vegada. En aquest moment hem d’oblidar les nostres diferències i posar-nos d’acord en com fer-ho.
Podem fer participar als nens i nenes a partir dels quatre anys, i demanar opinió sobre el seu futur en funció del seu grau de maduresa i al seu ritme. Podem anar informant de forma progressiva de com s’aniran desenvolupant els aspectes fonamentals de la separació.
És important tenir en compte que si no els hem parlat amb claredat ni tampoc els hem permès viure el procés de separació de forma natural, com un fet humà més, tendiran a sentir-se culpables de la nostra separació.
No informar els fills és una equivocació, ja que els nens i nenes són perfectament capaços d’assumir la nova realitat sempre que s’humanitzi el procés de separació, permetent l’expressió de les seves emocions i oferint la seguretat necessària perquè puguin anar integrant progressivament els canvis.
Hi ha pares que busquen que els fills escullin un bàndol, res més desaconsellable, ja que a la llarga els fills es culparan per haver pres partit per un dels dos.
La separació hauria de poder fer-se, al contrari del que passa sovint, des de la tranquil·litat i la serenitat, actuant més des d’una posició raonable que des d’una d’irracional i sense perdre de vista el benestar i interessos dels nostres fills i filles.
Sergi Palma
Psicòleg Col. Núm. 10621
