Quan estem nerviosos, ens sentim vius.
Quan estem alerta, ho donem tot.
Quan estem lluny de la nostra zona de confort, creixem.
Normalment acostumo a reforçar als meus pacients sempre que demostren signes de maduresa, quan són capaços de sobreposar-se a les exigències de les pulsions i els instints que el seu nen interior crida per satisfer; però aquest reforç no sempre és positiu. És fàcil reconèixer el síndrome de Peter Pan en aquells homes que tenen por al compromís o els que no expressen el que senten per por de mostrar-se vulnerables; també en aquelles dones neuròtiques que no aconsegueixen posar-se a la pell dels altres i que viuen una constant muntanya russa emocional.
La immaduresa és molt evident.
Però què passa amb les persones massa madures? Existeixen. I com en tots els extrems, de sobte troben que no encaixen, alguna cosa falla i no s’ajusta bé, però aquesta vegada d’una manera molt més subtil. L’excés de maduresa pren la forma d’insatisfacció existencial, un malestar sempre present a la perifèria del nostre pensament, anhedònia, sentiments depressius i ansietat al adonar-se que no s’és qui realment voldria ser.
Les persones excessivament madures que he conegut es preocupen del que les envolta fins al punt d’oblidar-se d’elles mateixes, s’emmotllen a unes rutines perquè és el que convé, el millor a llarg termini; són aquelles persones que fan el que s’ha de fer, el que els manen, el més pràctic ¿el correcte? Tenen les coses clares, massa clares. Potser els molesta perdre el temps, deixar de ser productius, no atendre el suficientment les seves obligacions familiars o decepcionar als amics i coneguts. Qui es pot queixar d’algú sobradament autocrític, comprensiu, educat i reflexiu?
El que recomano a aquestes persones és no descuidar al “nen interior” que habitualment acostumem a alliçonar. La part infantil vol jugar i no te por als canvis perquè està en constant moviment, no gaudeix quedant-se en una zona de confort, necessita reptes que la posin a proba i sap que qui no s’arrisca no pisca!
Aquest nen coneix una cosa que molts adults ignorem o hem oblidat: que sentir-nos incòmodes significa que encara hi ha coses per aprendre i que això també pot ser fascinant.
Esteve Planadecursach Soler
Psicòleg col. nº. 21.691
