Actualment el Trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat (TDA/H), és el trastorn més diagnosticat a infants i adolescents. Hi ha una pressió social per a que a la infància s’aprengui ràpidament i es faci al mateix ritme.
El present article pretén descongelar el sobrediagnòstic del TDA/H (vist com un trastorn amb base genètica que cal reconduir conductualment i medicar), per obrir una nova mirada cap al que pot significar una nena que té dificultats per escoltar o un noi que es mou en excès.
Molts pares i mares manifesten la seva preocupació perquè el seu fill/a tingui un bon rendiment acadèmic, fent referència a la temuda relació TDA/H- fracàs escolar. La hiperactivitat i inatenció, no ben enteses i/o ateses, fan trontollar de valent la vida familiar, escolar i social.
El diagnòstic fet a través de qüestionaris que omplen pares, mares i mestres no són objectius: quan els pares parlen dels seus fills/es no parlen d’ells mateixos, no poden tenir una visió objectiva. Entregar-se a la medicació pot ser més fàcil pels adults que parlar del patiment psíquic intern, íntim (propi i del fill/a). Els nens/es es solen manifestar (hiperactivitat/inatenció), i no els agrada medicar-se. Als adults ens pot tranquil·litzar molt veure que amb la medicació, de vegades, els infants fan canvis ràpids i milloren el rendiment escolar. Tot i així, cal ser molt curosos tant a l’hora de diagnosticar aquest trastorn, com a l’hora de decidir-nos per un tractament farmacològic (qüestionat i amb uns efectes secundaris gens saludables).
Ens podem preguntar perquè un infant o adolescent no atén, enlloc de pensar que és TDA/H i per això no atén. La nostra atenció té a veure amb el nostre món intern (conflictes i acords), i amb el context: aprenem en funció d’unes circumstàncies, no som els únics actors en el procès d’aprenentatge.
Partint que tot nen i nena és desatent i inquiet abans dels 7 anys, quan un/a nen/a no atén o es mou en excès, caòticament, està manifestant un malestar que cal ajudar-lo a esbrinar, posant paraules i emocions a la desconnexió i la movilitat angoixant.
Per a poder parlar de TDA/H, cal que els símptomes es donguin en el context familiar i escolar, de forma mantinguda, i que afectin el benestar de l’infant, les seves relacions i el seu rendiment escolar de forma significativa. Si és així, plantejarem un treball psicoterapèutic. Enlloc d’etiquetar, proposem atendre la singularitat del subjecte, mirar les causes i entendre quin patiment hi ha al darrera.
De base, l’atenció té a veure amb sentir-se un subjecte estructurat i únic, contingut (així puc escoltar a un altre, mirar a un altre, sense sentir que jo em desmonto). Després, hi ha varies causes que poden provocar la inatenció:
- “No escolto perquè ja ho sé!!”: atendre implica reconèixer que hi ha un altre que sap quelcom que jo no sé. Això implica reconèixer un dèficit en mi. Hi ha nens i nenes i adolescents que no poden sostenir aquest “no ho sé”, i només atenen al que els hi resulta fàcil. Cal que els ajudem a sostenir el buit, “no sóc omnipotent”.
- Si estic en dol, és adaptatiu que no pugui atendre a res més que a allò que tingui a veure amb la persona o situació que he perdut.
- Si estic angoixada, trista, tampoc puc estar processant el que em diu l’altre fins que em pugui calmar i quan sóc nen/a, necessito ajuda per fer-ho.
- “Està a la lluna”: infants que es construeixen i queden en el seu món fantàstic, per la por o dificultats de fer front al món real.
I per llegir a fons què li passa a un adolescent o infant hiperactiu, podem pensar en el següent:
Un nadó plora i si no hi ha qui realitzi l’acció específica que cobreixi la seva necessitat (menjar, manteta, aigua, la mirada, un massatget…), en el moment concret, el malestar insistirà i es tornarà desesperant, portant un moviment cada cop més intens. Així, gana, sed, fred i també qualsevol sensació o desig el portarà a moure’s en forma descontrolada. Per això apareixen com a infants que es porten malament, quan estan desesperats per calmar els estímuls externs i interns que els assetgen. (Beatriz Janin, “Niños desatentos y hiperactivos” Editorial: Noveduc).
Algunes de les causes de la hiperactivitat, són:
- Em moc molt perquè m’ajuda a calmar/no sentir l’angoixa que sento. Estic en constant tensió.
- Forma de rebel.lar-me a tota norma. Infants i adolescents que no tenen interioritzades les normes, per falta de límits i el seu moviment caòtic sembla estar cridant a crits CONTENCIÓ.
- Manera d’expresar la tensió a la que no puc posar paraules: el cos parla.
Com veiem, aquest polèmic trastorn és ben complexe. Proposo deixar de buscar una etiqueta que posi nom al malestar i mirar amb els nostres ulls al nostre nen/a interior i a la nostra filla, fill.
Bon estiu!!!!!!!
Almudena Muñoz
Psicòloga (nº COPC 12812)
Terapeuta Gestalt d’infància, adolescència i famílies
