A la nostra societat hi ha cada vegada més incerteses, la velocitat dels canvis s’accelera i la forma que adopten les organitzacions es transforma al ritme de conceptes com ara diversitat, globalització, relacions virtuals, descentralització, deslocalització.
El paradigma basat en la desconfiança cap a les persones, concebudes com a indolents, mandroses, sense iniciativa, sense responsabilitat i a les que li agrada ser dirigides i que els hi diguin què han de fer sembla poc adaptatiu per al moment actual.
La gestió per confiança no significa absència de mecanismes de control, sinó que implica un esforç per conèixer a l’altre i saber si és digne de confiança i ho pot continuar sent.
La confiança no és una qüestió abstracta, o de “bonisme”, es genera quan es compleixen les promeses i es diu la pròpia veritat sense mantenir una agenda oculta. Una promesa sempre comporta una incertesa, un risc. La confiança no es pot demanar ni exigir, és un valor que s’inspira o no.
La confiança és una condició perquè siguin possibles les relacions i les transaccions entre les persones, en les relacions personals i també en els nous escenaris als quals s’afronten les organitzacions.
La confiança facilita la coordinació, la creativitat i la innovació atès que permet l’experimentació
En un context sense confiança la delegació és pràcticament inexistent, les pors pugen de nivell, impedint el pensament i adoptant actituds defensives que poden arribar a paralitzar l’organització.
En el Fòrum Econòmic Mundial de l’any 2006 es va presentar un estudi en el que s’avaluava el grau de confiança en 14 països. L’enquesta mostra que la confiança en les institucions (ONG, empreses grans locals, multinacionals, governs nacionals) ha disminuït de forma significativa des de gener del 2004.
La pregunta és inevitable, és possible confiar en un món cada vegada més desconfiat? Estem disposats a acceptar la vulnerabilitat que suposa confiar? En les organitzacions, quin és el punt de partida?
En la societat del coneixement, el treball basat en coneixement és cada vegada més difícil de controlar, sense confiança no podem transferir aquest saber
La confiança, el capital més valuós
En les organitzacions en les quals és dóna transferència de coneixement i aprenentatge organitzatiu, la confiança és el valor integrador. Francis Fukuyama considera a la confiança com el capital social més important, inclòs el capital financer.
En qualsevol intercanvi, entès com un procés en el que les persones i institucions tracten d’aconseguir el que necessiten i desitgen per al manteniment i desenvolupament de les seves vides, està present la confiança. Aquesta ha de ser consistent, constant, és molt fàcil que es volatilitzi tot el patrimoni de confiança.
La desconfiança és un instint bàsic de protecció de l’individu vers el què canvia o és incert en el seu entorn, sembla que necessitem desconfiar per sobreviure i d’altra banda, necessitem confiar per desenvolupar-nos. Segurament, com gairebé sempre, serà una cosa i l’altra.
Quins factors estan associats a la confiança? El crèdit en confiança s’incrementa quan desenvolupem: competència, claredat, compromís, compliment, coherència, confidencialitat, complicitat, correspondència i consciència.
