Som al centre de Barcelona

hola@quantumpsicologia.com

93.414.38.95

EL PODER D’UNA CARÍCIA

– Ostres, Marta quin jersei més bonic que portes avui! – li diu la Sònia a la Marta quan la veu entrar per la porta de l’hospital.

 Realment, ets una persona amb qui es pot confiar plenament – li expressa l’Arnau al seu germà Pau després d’haver-li cuidat el seu gos durant la setmana que ha estat de vacances a Praga.

Una senyora de 85 anys li somriu a un adolescent de 14 anys després de cedir-li el seu seient a l’autobús.

 Avui estàs castigat sense sortir al carrer perquè la senyoreta m’ha dit que t’has portat malament a l’hora del pati! – li diu enfadada la Stephanie al seu fill Anthony.

Aquests exemples de la vida quotidiana de moltes persones ens parlen d’un concepte que pertany a l’Anàlisi Transaccional anomenat carícies.

S’entén per carícia qualsevol estímul gestual, escrit, verbal, físic i simbòlic que impliqui el reconeixement de la presència de l’altre

Qualsevol ésser humà té una sèrie de fams bàsiques que necessita cobrir. Segons l’Anàlisi Transaccional, les principals fams del ser humà són les fams d’estímul, reconeixement i estructuració del temps. La fam d’estímul és la necessitat de ser tocats físicament durant la infància. Acariciar i xuclar el pit matern durant la lactància, estar ben alimentat/da, sentir la calor d’un ésser humà o rebre una abraçada després d’haver menjat són necessitats primàries d’un nounat. La fam de reconeixement és la necessitat humana de ser reconeguts pels altres. A mesura que el nen creix, es substitueix la fam d’estímul o de contacte físic per la fam de reconeixement. Un aplaudiment, un càstig, un somriure, un elogi… reemplacen a les carícies físiques i serveixen perquè la persona se senti alimentada.

La necessitat de reconeixement implica reconèixer l’existència d’un ésser humà. Sé que existeixes és el missatge implícit del reconeixement. El procés de transformació de la fam d’estímuls al de reconeixement és el següent: si el nen es troba en un ambient adequat on els pares i la resta del grup familiar tenen el que necessita, aquest aprendrà a estar bé i percebrà que els seus pares també ho estan. Si el nen no rep reconeixement, anticiparà conductes que siguin susceptibles de premi com ésser obedient, respectuós o ordenat per a complaure als pares. Per tant, aprendrà a estar bé quan realitza el que volen els altres. Si aquesta conducta adaptativa tampoc duu a la satisfacció de la seva fam, el nen anticiparà conductes susceptibles de càstig per a aconseguir reconeixement negatiu que, almenys, serveixen per a alimentar la seva fam bàsica. Si això tampoc succeeix, llavors és possible que emmalalteixi somatitzant així el seu desassossec interior per a aconseguir, almenys, carícies de llàstima o de rebot. Aprendrà així a estar malament perquè és d’aquesta manera aconsegueix ser reconegut pels altres. La necessitat de carícies ve de la fam de reconeixement. Un insult, una abraçada, un somriure o una crítica són actes que reconeixen l’existència d’una persona.

És tan necessària aquesta fam que és millor qualsevol carícia que cap

Existeixen diferents tipus de carícies:
  1. Pel mitjà de transmissió
    Físiques: un petó, una encaixada, una palmellada, etc.
    Gestuals: mirades, gestos, un somriure, una inclinació de cap, etc.
    Verbals: ús del llenguatge oral
    Escrites: una postal de record, un correu electrònic, un SMS, etc.
  2. Per l’emoció o sensació que conviden a viure
    Positives: produeixen emocions o sensacions agradables
    Negatives: provoquen emocions o sensacions desagradables
  3. Per les condicions per a donar-les o rebre-les
    Incondicionals: es donen o reben pel fet d’existir o d’ésser
    Condicionals: es donen o reben per conductes objectives
    Atributives: s’ofereixen per les qualitats o característiques de la persona
  4. Per la sinceritat
    Autèntiques: neixen de sentiments reals del que les dóna
    Falses: són les aduladores o agressives encobertes que oculten hostilitat
    Mecàniques: són reconeixements rutinaris i ritualistes
  5. Per la seva influència en el benestar
    Adequades (o sanes): augmenten el benestar a llarg termini
    Inadequades (o malsanes): provoquen el malestar a curt o llarg termini