És molt difícil, pràcticament improbable, que no haguem de viure cap dol al llarg de la nostra vida. Acostuma a ser una de les situacions vitals més importants per les que passarem i, segurament, més d’una vegada.
Per començar, cal aclarir que el dol és un procés emocional natural, que es produeix per sí sol i que sorgeix espontàniament per la dificultat inicial d’assumir la pèrdua, però que ens condueix a poc a poc cap a la seva acceptació.
En aquest procés dolorós descobrim que res del que tenim serà per sempre, que la vida és una aventura plena de pèrdues per les quals farem un dol.
Els dols més significatius són els que vivim arran de la pèrdua dels éssers estimats, són els que es poden allargar més. Depenent de la relació que tinguem amb la persona difunta pot durar de dos a cinc anys.
En alguns casos es pot produir un bloqueig en aquest procés, sentint que no s’avança, podent suposar que no s’estigui superant la pèrdua. És en aquests casos quan es fa recomanable fer un acompanyament terapèutic per part d’un professional.
El dol és un procés adaptatiu
Per difícil que ens sembli sentir-nos capaços de poder passar per un procés de dol, hem de tenir en compte que realment estem proveïts de recursos emocionals suficients per recuperar-nos i adaptar-nos a la nova situació.
Amb la mort d’un ésser estimat, la seva vida s’atura i el nostre món també, precisament perquè hi ha un abans i un després en la seva vida i en la nostra.
Tot i la sensació que la nostra vida ha quedat aturada, en el nostre interior hi ha força activitat. Anem experimentant sentiments canviants, com la tristesa, l’enyorança, l’enuig, o la culpa. Moltes vegades el que sentim són una barreja de sentiments que ens pot resultar difícil d’identificar.
Permetre’ns sentir el que es produeixi en el nostre interior és permetre que es vagin desenvolupant els nostres recursos emocionals per anar avançant en el dol.
És aquest desenvolupament dinàmic del nostre interior el que ens apropa a poc a poc, dia rere dia, a l’acceptació de la pèrdua.
Dol Saludable
Per poder portar el millor possible aquesta situació i fer que el dol sigui el més saludable possible, és necessari acceptar els sentiments que anem tenint, sense qüestionar-los, sense qüestionar-nos. Ajuda molt comprendre que el dolor que sentim és proporcional a l’amor que sentim.
També ajuda que els altres, almenys en el nostre entorn més proper, acceptin les emocions i els estats d’ànim que sorgeixin durant aquest temps. Si veiem que no hi ha aquesta comprensió els hi podem explicar perquè ens ajudin i no ens ho posin més difícil.
Durant els primers mesos, o inclús el primer any, cal estar atents a no impedir les manifestacions emocionals que es vagin manifestant i comprendre que les seves reaccions són degudes al procés de dol que s’està vivint. D’aquesta manera evitarem que ens quedem encallats en algun punt del camí.
La Culpa
Depenent de les circumstàncies de la mort, la culpa és un sentiment força habitual en els processos de dol. A vegades sentim culpa per no haver dit o expressat alguna cosa a la persona difunta, perquè no sempre teníem temps per anar-la a veure, per haver-nos enfadat molt amb ella, perquè la relació s’havia anat fent més distant, perquè creiem que haguéssim pogut fer més per evitar la seva mort,…
Menció especial és el sentiment de culpa per estar enfadats amb la persona difunta perquè ens ha deixat. En aquest cas la culpa es produeix a causa de sentir ràbia cap a la persona que estem trobant a faltar.
La culpa pot arribar a ser molt dolorosa i difícil d’acceptar, pot convertir-se en un obstacle que dificulti avançar en el dol.
Dol per pèrdua perinatal
Un cas particular és la pèrdua perinatal. En els casos que es produeix la mort d’un ésser que es troba encara en gestació o poc temps després d’haver-se produït el part, el dol pot ser molt dolorós. Tenint en compte que als fills i filles se’ls comença a estimar molt abans de néixer i que la seva mort sempre és difícil d’explicar, aquestes acostumen a produir dols molt duradors. Inclús en alguns casos poden suposar un trauma, la qual cosa demanaria una intervenció psicoterapèutica.
Tampoc hem de descartar la possibilitat de que es produeixi un procés de dol a causa de la pèrdua d’una mascota. És obvi que als animals domèstics se’ls pot arribar a estimar molt i que es pot desenvolupar un fort vincle amb ells. Aquests dols no acostumen a durar massa temps, ni acostumen a generar complicacions, però no és descartable que a algú se li pugui fer difícil.
Sergi Palma
Psicòleg Col. Núm. 10621
