Som al centre de Barcelona

hola@quantumpsicologia.com

93.414.38.95

DESBORDADES LES TRAMPES DE LA SUPERWOMAN

Ahir vaig acabar la feina a dos quart d’una de la matinada. Refeia un projecte a l’ordinador de casa, després de sopar i de que la canalla anés al llit, el tele-treball és un invent del diable perquè la jornada no s’acaba en les parets del despatx sinó que envaeix casa meva. Durant la nit, el Martí ha tingut otitis i els plors han despertat també a la seva germana Andrea. Ni el Joan ni jo hem pogut dormir. Cansada, irritada i amb un fort sentiment de culpa per a sobre voler dormir mentre el meu fill petit es regirava de dolor, he començat el dia corrents i tractant de que algú es pogués quedar amb el Martí, que avui no anirà a l’escola, mentre preparava a l’Andrea. El Joan no pot portar-los al col·legi, als nens. Ha de fitxar a les nou del matí i no acaba la jornada fins a les set i mentre arriba i no arriba a vegades són les nou de la nit.

A la tarda continuo corrent per poder recollir-los i portar-los a les activitats extraescolars i d’aquestes cap a casa, per fer deures, banyeres i sopar i quan ja s’han dormit dedicar-me a les tasques de la meva feina.

Més que amb el rellotge, la meva vida sembla guiada per un cronòmetre, en el que les dècimes de segon són vitals.

Quan els nens juguen i es barallen, o estan cansats, o no em fan cas, perdo els estreps i m’espanto de la meva reacció. I sovint quan per fi arriba el Joan, estic enfadada amb ell, em sento sola davant la tota la feinada de casa i ell em respon que no pot fer-hi res amb el seu horari i que és una avantatge que jo treballi pel meu compte. Quina gran sort la meva! La meva feina m’apassiona i si em despisto em passo hores i hores que trec de la meva son, i  sé que van en contra de la meva salut. Quan el meu cos ja no pot més, emmalalteix i no tinc més remei que quedar-me a casa. Però tot i així, no puc aturar-me perquè la resta de temes no s’aturen: els nens necessiten d’algú i al despatx haig de continuant donant resposta.

Vull fer-ho tot i tot d’una manera perfecta

Vull se una bona mare, una bona professional, i una bona esposa…bé això últim ja em dona igual. M’adono com la relació es ressent amb tants fronts oberts, i com he perdut l’interès en el Joan, que em deixa amb la major part de la responsabilitat domèstica sobre les meves espatlles i quan em queixo es posa a la defensiva i és incapaç de donar-me’n suport, diu que sempre m’estic queixant.

De tant en tant esgarrapo algunes hores per anar a dinar o fer un cafè amb les amigues. La meva amiga Montse em diu que no puc continuar així, que cauré malalta d’estrès. El passat diumenge vam fer una té juntes, també va venir la Carme i quan em va preguntar com estava, vaig començar a plorar i no podia parar, i quan més m’esforçava per asserenar-me més fort plorava. Em sentia ridícula allà a la cafeteria. La Montse no deia res i només m’agafava la ma, realment era el que necessitava. Quan em vaig calmar una mica, vaig sentir la veu de la Carme, que suaument em preguntava: “de què et pots fer càrrec i de què no?”.

La Carme no esperava una resposta, però en el meu cap, els pensaments continuaven el seu curs. És veritat, perdo de vista els meus límits i crec que podré amb tot. En algunes ocasions no sé valorar prou bé tota la feina que implica assumir alguna cosa, em costa demanar ajuda, i un cop estic ficada no sé com sortir-me’n. Em sento atrapada en un munt de papers d’obligat compliment, intentant un equilibri cada vegada més precari, sense vida personal, amb nostàlgia d’una vida més simple, amb menys exigències.

Sí, simplificar, d’això es tracta

La Montse em passa un article sobre Mindfulness.

Parla de com ajuda a calmar la ment, de com centrar-se totalment en una activitat, i de com aquest tipus de presència ens fa afrontar les situacions estresants d’una manera diferent, i com canvia la relació amb els nostres pensaments.

M’adono que mentre el meu cos fa qualsevol cosa, per exemple, el sopar, estic pensant en l’agenda de demà, sempre un pas després del que estic fent.

Ella ha començat a practicar-ho, diu que no suposa afegir una tasca més a l’agenda, sinó de triar una activitat quotidiana per realitzar-la d’una manera diferent, amb tota l’atenció posada en ella.

Per exemple, durant 3 cops al dia, tres minuts d’atenció en la respiració. Respirar, sí, ho provaré.

Deixa un comentari