Amb tota la bona intenció del món, des de la psicologia hem fet difusió d’un tópic: a la parella cal comunicació. És veritat però incomplert. A la parella el que cal és BONA comunicació, aquella que fa que la parella entre altres coses, sigui un espai segur on poder ser, deixar-se anar i estar en relax.
Comunicar, ho fa tot acte humà, tota acció és comunicació. Parlar ho és, callar, també ho és. Per exemple, quan et deixen en vist al whatsapp i no et responen tu sents alguna cosa, per exemple, que t’ignoren? Tot comunica. Com diu un dels principis de la Teoria de la Comunicació Humana. “És impossible no comunicar”.
Un altre tòpic és que tot a la parella es soluciona parlant. Això tampoc és cert del tot. Hi ha moltes coses en les que no s’aconseguirà estar d’acord perquè som (mínim, quan parlem de no-monogàmies) dues persones diferents i ho seguirem sent, el que passa és que hi ha prou punts en comú com perquè la parella es mantingui. El que fem amb allò que no som iguals és negociar i acceptar.
I d’altra banda, hi ha assumptes que no tenen solució immediata per molt que vulguem i ho parlem. Si una persona s’enfada perquè l’altre l’ha ferit, per molt que es vulgui i parlin les coses no es solucionen immediatament, cada persona té els seus temps emocionals. Esperar que després de parlar estigui “solucionat” per art de màgia pot ser molt frustrant.
Dic aquests tòpics (tot es soluciona parlant i ja, després de parla-ho ja està arreglat) perquè quan es posen a la pràctica son font de malestar i de discussions que poden no dur enlloc. Discutir és necessari perquè com dic, cal que la parella sigui un espai segur on ser-hi, també per parlar del que em fa mal o em molesta.
Com fer que la parella sigui un bon espai de comunicació?
Calen dues claus bàsiques:
- Que la relació sigui un espai segur i tranquil on poder expressar el que es necessita, els afectes, els temors, allò que fa bé i fa mal. On poder mostrar afecte i rebre’l amb serenor i amb entusiasme, passió i alegria, també.
- Que la comunicació no sigui tan sols parlar per tal de solucionar problemes. Ens trobem que hi ha parelles que quan més parlen és per solucionar coses. I ja, no es parla del que vull i el que m’agrada. Moltes vegades es dona per sabut. Pensar i fer així pot dur més problemes a la llarga que solucions. Primer, perquè com deia no tots els problemes es poden solucionar immediatament i parlant i segon, perquè es pot arribar a la conclusió que que sempre que hi ha una conversa és perquè hi ha algun problema a resoldre.
També és veritat que de vegades i més avui en dia, valorem més un espai propi. Entre altres coses perquè per la pandèmia em estat 24/7 amb l’altre i de vegades n’hem tingut prou. No és incompatible. El que jo proposo és recuperar si s’ha perdut el “parlar per parlar”el que ens du a les bromes, les complicitats, les estonetes.
Hem d’evitar que el parlar amb la parella signifiqui sempre que hi ha “un problema”. Quan és així, s’hi entra ja amb tensió i molt probablement s’acabarà tenint la temuda discussió.
Quan s’associa a que sols hi ha problemes, l’espai de parella en comptes de ser un lloc segur, tranquil, de complicitat i cooperació esdevé com el llit de claus d’un fakir, o un camp de mines: no trepitges segur, perquè s’anticipa que alguna cosa que no es veu pot explotar. Això és esgotador, ens enfada, ens frustra, ens desanima i ens distancia.
I què fem? Una manera de provocar el “parlar per parlar”.
A consulta proposo un exercici per tal de crear un espai segur on parlar, no de les dificultats, sinò de totes aquelles coses que no parlem quan parlem de problemes: De cadascú, del que fa, del que desitja, del que vol, del que li agrada i el que no, el que disfruta i el que l’amoïna. Un espai segur on parlar i que l’altre escolti.
Aquestes son les passes per crear aquest espai:
Cal un lloc tranquil i dedicar un temps que sols es dedicarà a l’exercici. Intentar les interrupcions imprescindibles (siguem realistes, si hi ha criatures és molt més complicat). I treure tota pantalla, mòbils fora.
Amb una alarma, posar temps de 10 minuts.
- En el primer temps, un parla durant 10 minuts i l’altre escolta, posant atenció sense interrompre. Qui parla, ho farà des del JO ”jo sento, jo visc, jo he fet, jo veig, a mi em passa”. No es pot fer servir el TU “Tu em fas,tu em dius, tu em fas fer”. La cosa va de parlar d’une, no d’assenyalar l’altre. L’altre escolta atentament, sense jutjar, sense interrompre, sense fer gestos de desaprovació i sense pensar resposta.
- Acabats els 10 minuts, qui escolta fa un resum del que ha escoltat i de la visió. Sense atacar, sense corregir.
- Es canvien els papers. Qui ha escoltat té 10 minuts per parlar, amb les mateixes normes. Qui ha parlat ara escolta, amb les mateixes normes.
- Si es treuen conclusions i algun acord, s’apunten.
Sabem que sempre esperem que aquestes coses sorgeixin espontàniament, però l’experiència en consulta ens demostra que de vegades cal una empenteta i fer espais “expressament”.
Si et resulta interessant l’exercici o tens dubtes, els espero encantada per respondre’ls.
Marina Vivó Aznar, Psicòloga col·legiada 17.478 COPC
Twitter: @marinavivo_
Instagram: @marinavivo
