Som al centre de Barcelona

hola@quantumpsicologia.com

93.414.38.95

CONEIXENT ELS JOCS DE PODER, PART II

En l’article anterior vaig escriure una introducció sobre què són els jocs de poder, en què consisteixen i alguns tipus de jocs segons la descripció de Claude Steiner. Si vols, pots llegir-lo aquí.

Descriuré aquí algunes de les diferents maniobres de poder a nivell psicològic. Però abans recordem què és un joc poder? és un intent conscient de controlar a una altra persona, ja sigui que l’altre faci alguna cosa que no vol fer, o evitar que l’altra persona faci alguna cosa que vol fer.

Jocs de poder psicològics

L’objectiu dels jocs psicològics és superar la resistència d’una altra persona sense utilitzar mitjans físics, es pot aconseguir persuadint, seduint, fent sentir culpable a l’altre, amenaçant, etc.
Claude Steiner diferencia el que ell anomena quatre famílies de jocs de poder psicològics, ja siguin grollers o subtils, descriuré aquí les dues primeres famílies.

  1. Tot o res, jocs de poder de l’escassetat
  2. Jocs de poder de la intimidació
  3. Jocs de poder de les mentides
  4. Jocs de poder passius
1. Tot o res: jocs de poder basats en l’escassetat

Aquests jocs aprofiten la por de les persones a l’escassetat, a ser privades d’alguna cosa que necessiten, s’utilitzen en diferents àmbits, conjugal (marits i esposes), laboral (treballadors i caps), familiar (pares i fills) i a les corporacions.

Estima’m o deixa’m: és un mètode usat per obtenir seguretat, sota l’amenaça de deixar la relació si no s’obté un compromís per part de l’altre, creant l’escassetat de qualitat i sexualitat. O en persones que volen sexe i amenacen d’abandonar la seva presència física i suport si no s’aconsegueix aquest objectiu.

Ho agafes o ho deixes: el missatge que es dóna en aquest cas és ara o mai, estàs amb mi o contra mi. També és un recurs que s’utilitza en diferents àmbits com el conjugal, laboral, etc.

L’escassetat de carícies; l’economia de carícies: Eric Berne va definir el terme carícies en l’anàlisi transaccional com la unitat de reconeixement social. Hi ha dues maneres de carícies: la carícia positiva com unitat d’afecte o amor i la carícia negativa com a unitat d’aversió humana o odi.

El subministrament de carícies positives podria estar a l’abast de tothom i ser il·limitat, però no és així per una economia artificial de carícies que redueix la seva disponibilitat.

Llavors podem entendre que hi hagi també una fam de carícies al no tenir el reconeixement i amor que es necessita. D’aquesta manera també apareix la por a l’escassetat de carícies i això genera una avarícia de carícies. En les persones que sempre volen tenir la raó, el que realment hi ha és una necessitat de ser validades o aprovades, o dit d’una altra manera una necessitat de carícies.

Salvar la cara: és un aspecte de la necessitat de tenir raó, se sosté un error encara que aquest sigui evident.

2. Jocs de poder de la Intimidació

A nivell psicològic aquests jocs manipulen la por a la violència emocional com ser denigrat / a, insultat /a, humiliat /a o criticat/a.

Metàfores: són formes lingüístiques que s’utilitzen per afirmar o descriure sentiments positius o negatius, però quan s’està enfadat o quan es vol manipular a un altre, les metàfores es fan servir per intimidar. Dir per exemple: si fas això ‘em partiràs el cor’ o ‘m’has donat una punyalada per l’esquena’ segurament farà sentir culpable a l’altra persona, o entrarà en dubtes sobre si les seves accions són o no correctes.

Metàfores polítiques i propaganda: les campanyes polítiques utilitzen aquests jocs en els eslògans, o en imatges utilitzades per desacreditar individus o grups.

Tapapensaments: s’utilitzen amb l’objecte de controlar la conversa i fer perdre el fil del pensament de la víctima, per exemple: interrompre, parlar ràpid, elevar el to de veu, gesticular (en alguns casos de manera amenaçadora), cridar i/o utilitzar insults o paraules fortes.

Estàs fent broma oi?: consisteix a fer sentir culpable a l’altra persona respecte a la seva intenció de fer una cosa determinada. En aquest joc es fingeix estar sorprès i no poder creure el que s’escolta.

Jocs de poder basats en la lògica: es confon a l’altra persona utilitzant el mètode de la lògica que en si mateix és una eina per a la recerca de la veritat, fent creure a l’altre/a que la conclusió és veritat.

Si no ho pots provar, no: en aquest joc de poder es desacrediten les fonts o les premisses d’algú. S’utilitza el llenguatge de la lògica fent semblar que l’argument és vàlid i refutant la posició de l’altra persona.

Desacreditar les fonts: s’invalida del punt de vista d’algú restant crèdit a les premisses sobre les que es sustenta la seva posició. D’aquesta manera és invàlida l’argumentació.

Redefinició: en aquest joc de poder existeix una negació a continuar amb les premisses controladores de l’altra persona, és a dir que es canvien les premisses, es re defineixen, i es continua amb la conversa. Qui defineix les premisses possiblement pugui controlar el resultat.

Focus de poder, intimidació física subtil: aquests jocs de poder tenen a veure amb qüestions físiques com la vestimenta, o el lloc que s’ocupa en una sala o oficina per tal de causar una aparença més gran i més intimidació. Per exemple: situar-se físicament per sobre d’altres, o anar acompanyat de gent que li donarà protecció i ajuda.

Els jocs de poder de la intimidació són efectius perquè inciten a l’obediència i estimulen la culpa, en la mesura que el poder es fa més evident, més augmenta l’explotació de la por a la violència. En el següent article descriuré les altres dues famílies de jocs de poder. L’autor de L’altre costat del poder planteja quatre formes de respondre a aquests jocs, dels quals parlaré també.

Laura López Galarza

Psicòloga Sanitària. Terapeuta EMDR

Bibliografia:
  • Berne, Eric. Jocs en què participem, la psicologia de les relacions humanes. Ed. Grove Press, 1964.
  • Steiner, Claude. L’altre costat del poder, anàlisi transaccional del poder personal. Ed. Jeder llibres. Sevilla, 2010.