Avui la neurociència ens mostra la importància del vincle mare-pare-fill en la configuració del cervell i la creació de xarxes neuronals, i de sinapsis entre neurones. També sabem que el cervell és d’una gran plasticitat i canvia en cada nou aprenentatge. Conscients d’aquesta possibilitat, com a mares i pares hem de conrear espais de relació, de comunicació, de suport dels seus somnis i projectes i això és una tasca per a tota la vida.
Quan els fills i les filles arriben a l’adolescència tenen una edat en les quals ja són responsables de la seva conducta: decideixen si estudien o no, si surten o no, quan veuen els amics i els seus hàbits.
Quin és el paper com a mares i pares en aquest moment de la seva vida?
Com a mares i pares, hem de ser conscients que serem models en les seves vides, sigui per imitar o per rebutjar i per tant, els nostres actes amb ells han de tenir un propòsit educatiu.
En algunes ocasions podem victimitzar-nos per les conductes dels adolescents: no han seguit les nostres indicacions, ens volen desafiar o ens volen fer mal, però també podem atribuir un significat diferent de les conductes dels fills: han fet uns aprenentatges determinats, necessiten fer-ne d’altres, ells tracen ara el seu camí i fan els seus errors i equivocacions, que formen part del seu recorregut. I nosaltres podem ser els seus entrenadors en la vida.
La decepció i frustració que sentim com a mares i pares és una responsabilitat nostra.
Té a veure amb les nostres expectatives, el que esperem d’ells i d’elles que a vegades ens impossibilita per veure les seves. També les nostres pors són responsabilitat nostra. La gestió de les nostres emocions passa per nosaltres com adults.
És important veure també els seus talents, les seves potencialitats, conèixer com s’imaginen el seu futur i acompanyar-los; en definitiva què en pensen d’ells i d’elles, ajudar que descobreixin quin és el seu projecte personal i afavorir el seu desenvolupament.
Com podem acompanyar-los en el seu trajecte vital?
La comunicació basada en l’assertivitat, en la nostra, ens ajudarà en el camí. Parleu amb ells des de la primera persona (jo en aquesta situació em sento d’aquesta manera).
A vegades com a mares i pares confonem les peticions amb les exigències i les ordres.
Per mantenir una bona relació, cal parlar, i sobretot cal escoltar-los, ensenyar a escoltar i crear un clima a favor de la relació. Sempre és positiu expressar la nostra estimació cap amb ells, abraçar-los, donar-los petons i deixar-nos estimar també. Cal que acceptem com se senten i les seves emocions i observar què volen comunicar-nos, atenen de forma especial a la comunicació no verbal: els seus gestos, el to de veu, la seva postura corporal.
Hem de predicar amb l’exemple, mantenir les decisions que hem pres, poder rectificar quan ens equivoquem, demanar perdó i expressar-nos sense agressivitat enfront dels disgustos i l’enuig i mostrar la nostra paciència.
És convenient mantenir alguna activitat comuna entre mares, pares i fills, del tipus que sigui, esportiva, domèstica o lúdica, això ens servirà per crear el context de la relació.
D’igual manera ens hem de mantenir ferms en els criteris educatius, els límits són igual de necessaris, límits a les conductes violentes, a la presència de drogues a casa, als robatoris. Cal seriositat i plantejar accions reparadores quan s’han traspassat els límits fixats. De vegades, la millor solució és una modificació en la convivència. Heu de posar el límit en el que no penseu tolerar i explicitar les conseqüències per a ells si ho fan.