“L’art de viure no és anar a la deriva despreocupadament, ni tampoc aferrar-se a les coses amb por. Consisteix a ser sensibles a cada moment que es presenta, en contemplar-lo com una cosa absolutament nova i única, a tenir la ment oberta i totalment receptiva“
Alan Watts
Afrontar els nostres temors
Cadascú de nosaltres té els seus propis dimonis, que solen habitar en el més profund del nostre ésser i als que no volem apropar-nos. Però ells s’obstinen a aparèixer i ens confronten amb els nostres pitjors malsons: A “P” li feia por abordar la seva addicció al sexe, “M” no podia deixar de pensar en els abusos sexuals soferts en el teu més tendra infància per un familiar, per “V” encarar la seva inseguretat davant de les seves capacitats significava abordar les seves creences entorn de les seves limitacions, “X” creia que si s’acostava a la seva ràbia per la seva història familiar, es destruiria, “A” defugia la tristesa i el dolor davant la pèrdua d’un ésser estimat.
Amb amabilitat, paciència i molt coratge cadascuna d’aquestes persones van aprendre a sentir fluir les emocions i a alliberar-se d’elles a través de la pràctica de l’atenció plena, que permet acollir les experiències sense defugir. Això resulta transformador.
El procés d’aquesta transformació el podem identificar en els passos següents:
- Reconeixement (de l’estat de la ment). Què és això que està passant? Deixem de negar l’experiència i la seva càrrega emocional.
- Acceptació. Ens obrim als fets que estan succeint, als fets externs i els interns. En el zen se sol dir: “si comprens, les coses són com són. Si no entens, les coses segueixen sent com”.
- Investigació (dels pensaments, emocions, i sensacions físiques). On ens hem encallat en la nostra experiència és perquè no hem observat la seva naturalesa. Enfoquem la nostra observació a les sensacions del cos on s’allotja aquesta dificultat, on la sento? Què passa si acompanyem a aquesta sensació amb atenció plena? Canvia, es mou, es trasllada a un altre lloc del nostre cos, es dissol? Quin to emocional té aquesta sensació física? Què pensaments i imatges s’associen a aquesta dificultat?
- No identificació (alliberament del contingut mental). En aquesta fase, deixem de parlar de l’experiència com “jo” o “meu”. Sóc això realment? Això m’ha passat, o això ha passat. Simplement, l’absència d’aquest pronom en el nostre relat ens allibera del sofriment.
Atendre el nostre cos
La poesia zen diu que “plou indiscriminadament sobre totes les coses”. De la mateixa manera que la pluja aporta l’aigua essencial perquè la vida es desenvolupi, la pràctica de l’atenció plena aporta consciència corporal i això ens porta a cuidar i atendre el nostre cos, a valorar-ho, a tractar-lo de forma compassiva en qualsevol circumstància, també quan es presenta la malaltia, sense jutjar-lo, sense aferrar-nos als continguts mentals que aquesta experiència representa per a la persona. En la nostra cultura occidental actual dediquem molt de temps al nostre aspecte, a vestir-nos, maquillar-nos, a amagar l’edat. Però el pas del temps és inexorable, igual que la pluja també passa indiscriminadament sobre totes les persones. I quan hàgim de fer front a l’edat, a la malaltia i a les dificultats del cos, ens sentirem perduts/des i aterrits/des.
Les sensacions del nostre cos són la porta d’entrada a les nostres històries ocultes i als nostres patrons inconscients.
Avui et proposo que practiques l’atenció plena quan caminis. Tria un lloc pel qual puguis caminar còmodament en un sentit i un altre, d’entre deu i trenta passes de longitud. Amb els peus fermament plantats a terra, amb els braços relaxats, estigues present i despert/a a cada pas, sent cada pas completament. Quan arribis al final, dóna la volta pausadament i torna a recórrer el camí, amb atenció a cada moviment, a cada pas. Amb aquest exercici pots unir el cos, la ment i el cor en el teu camí.
