Seguint amb els beneficis o conseqüències de la pràctica de Mindfulness a les nostres vides, una de les més sorprenents és la desidentificació amb les nostres idees sobre nosaltres mateix@s. A aquest benefici ens agrada anomenar-lo:
Desenganxar-se del “jo”
Després de buscar-durant més d’un segle, els investigadors del cervell fa temps que han arribat a la conclusió
que no hi ha un lloc concebible on es pugui localitzar al jo, i que simplement no existeix.Revista Time, 2002
Et proposo que examinis les teves idees, sentiments, creences sobre tu. Qui ets? Ets les sensacions del teu cos? Ets els teus sentiments? Ets teves les emocions? Ets teus els pensaments? Els teus judicis i valoracions? Quines històries t’expliques sobre tu?
Totes aquestes experiències són canviants, són estats temporals de la nostra percepció. El nostre “jo” és una ficció, en el sentit més literari del terme, vam construir un guió, una història, potser el problema és que creiem que aquesta és la “veritat”. Mentre que quan veiem una pel·lícula, llegim una novel·la, o anem al teatre sabem que allò no és sinó una representació, les nostres històries les confonem amb alguna cosa perdurable i estable. El jo és com el gel, se solidifica, però el gel és només aigua. El jo és com els núvols del cel, passatgeres, que s’evaporen. O és que potser, sempre penses el mateix, sents el mateix, t’emociones de la mateixa manera o actues igual? Les creences sobre tu es solidifiquen perquè t’identifiques amb elles.
Si observes la teva història, la teva evolució, podràs detectar situacions en què eres d’una manera, que han canviat. Un exemple clar, és quan vam superar alguna de les nostres pors, les més fòbiques o evitatives, aquestes pors que ens porten a creure que “no podré fer-ho, sóc covard” i un bon dia ho fas i encara que la por persisteix, cada vegada t’ho creus menys.
Desidentificarnos amb el jo no és negar la nostra singularitat i essència, sinó descobrir que la nostra personalitat no és una cosa tan definitiva i rígida.
Una altra confusió en la identificació amb el “jo” és assimilar als rols o papers que portem a terme: “fills”, mare, pare, treballador/a, estudiant, membre de determinat grup, associació, territori, classe social, professió i un llarg etcètera.
Un altre dels avantatges de la pràctica de l’Atenció Plena, és:
Desenvolupament d’equilibri i llibertat
Hi ha persones que esperen que les pràctiques meditatives els donin calma i pau. Quan les inicien, observen que això no es produeix, sinó que el que passa és que als breus segons la nostra ment està divagant, la nostra ment no para de fer plans, estem agitats/des, o avorrits/des, o directament ens quedem adormits/des. O recordem una discussió amb algú, i estem enfadats/des. El que pot passar, és que ens adonem de tot aquest rebombori mental i tornem a centrar l’atenció en la nostra respiració o qualsevol altra cosa que hàgim triat deliberadament.
Aquesta pràctica sostinguda fa que observem amb més perspectiva els nostres judicis, comentaris, expectatives, i crítiques, sense reaccionar-hi
El procés que es desenvolupa el podríem sintetitzar així:
- Reconec el meu estat mental
- No lluito contra ell, ni m’aferro a ell, ho accepto
- Observo com està el meu cos, quines emocions, quins pensaments hi ha en aquest instant
- No m’identifico amb ell
Et proposo que estableixis un espai d’atenció plena diària, tria el moment, el lloc, el temps que li destinaràs. Pots començar amb 10 minuts, asseient-se en un coixí o en una cadira amb el cos recte, recolzat en les plantes dels peus de forma ferma, les mans descansen relaxades, l’esquena dreta. I en aquest temps centra’t en la teva respiració, cada vegada que la teva ment divagui, torna a ella una vegada i una altra, les vegades necessàries. Des d’aquesta atenció, acull les altres experiències que sorgeixin, centrant-te en la respiració davant la teva vida canviant.
